No és el primer cop que veig com el món s’enfonsa al voltant meu. Conec bé la sensació de passejar per un escenari mediàtic ple d’avingudes bombardejades, d’edificis derruïts, de monuments mutilats, d’estàtues sense caps ni braços, d’interseccions perilloses amb carrers dominats per bandes de lladres sense escrúpols, atrinxerats en barricades d’un signe o d’un altre.
Per subjectar Catalunya, l’Estat no necessita bombardejar Barcelona cada 50 anys, com solien recomanar les patums condecorades de la vida madrilenya fins ben entrada la dictadura. Des de finals del franquisme, la premsa i la televisió han assumit la funció coercitiva i destructora de les armes. Amb l’Estat de les autonomies, les formes de control social es van tornar més sibil·lines i discretes, però també menys eficaces.
La política de reserva índia, basada en la banalització de la cultura i les subvencions als mitjans de comunicació, ha anat quedant exhausta. Als Estats Units, les crítiques que el president Trump fa a la premsa han aconseguit revifar la venda de diaris i han estimulat també la demanda d’un periodisme de més qualitat. A Espanya, el conflicte nacional fa tants anys que enverina el periodisme que la simple eclosió de Twitter ha fet perdre els papers a totes les capçaleres, incloses les que defensen la independència.
Des que vaig començar a escriure, he vist com Barcelona se’m convertia en una mena de Bagdad diverses vegades. Cada cop que la meva evolució com a escriptor m’ha fet trencar les costures de l’autonomisme he notat la pressió d’Espanya, amb el seu obscurantisme llefiscoset, disfressat d’erudició o de moralisme. Mantenir l’ocupació de Catalunya sense matar gent pel carrer demana que l’Estat posi obstacles econòmics o morals per evitar que la llengua del país pugui servir per viure i per pensar amb la mateixa llibertat que el castellà.
Vaig descobrir el clima d’histèria que l’ogre espanyol és capaç de produir només d'ensenyar l'ungla cap allà el 2003, després de guanyar el premi Idees, en plena decadència pujolista. Des de llavors, he vist respondre de les maneres més superficials i més precàries les preguntes més de base. He conegut poca gent ben establerta que s’hagi arriscat a parar esment als canvis que la globalització, i la mateixa democràcia, introduïen al país.
Per sobreviure he fet una vida austera i he lluitat per mantenir al voltant meu un mínim d’intel·ligència. De vegades m’he sentit com un petit Arquimedes que movia el món amb l'ajut d’una palanca, mentre homes grisos, amb els dits farcits d’anells, em donaven per amortitzat o em perdonaven la vida. El temor d’acabar com un gosset, igual que alguns dels meus amics, m’ha ajudat a resistir la temptació d’encaixar en un sistema de poder que està pensat per enterrar-nos.
Ara no em sorprèn que alguns diaris catalans promoguin les tesis de Franco, alhora que fan ressonar el populisme dels polítics que demanen de tancar el Valle de los Caídos. Tampoc no em sorprèn que Pablo Casado, el líder del PP, intenti guanyar vots mirant de convertir el rei Felip en un nou Caudillo. Ciutadans sempre ha tingut pulsions lerrouxistes; no costa endevinar que nodrirà la nova FAI, si els catalans persisteixen en la idea d’independitzar-se.
Com a les millors postguerres, l'esfera pública es va tornant un univers de castellans fatxendes i de catalans porucs i contrafets. Arcadi Espada mateix declarava l'altre dia, en una entrevista, que Bernat Dedéu i jo haurem de fer penitència i d'oblidar els darrers anys perquè no hem tingut en compte “la mecànica de les coses”. Com ja tinc escrit, Espada va tan col·locat de demagògia madrilenya que és com aquests ionquis que es volen seguir pegant quan ja s’han trencat el braç. És lògic que utilitzi els mateixos arguments sobre la violència que el processisme fa servir per xulejar-nos.
La democràcia espanyola té un problema tan de base que recorda la Kodak quan intentava sobreviure als números vermells en plena eufòria de l’Iphone. L’autodeterminació ha canviat la resposta als problemes que planteja la unitat d’Espanya, igual que les càmeres del mòbil han transformat la relació de l’home amb el record dels episodis memorables de la seva vida. Espanya no té ni el capital humà ni les estructures organitzatives que caldria per competir, per la via democràtica, amb la idea de la llibertat que l’autodeterminació ha despertat a Catalunya.
L’Arcadi s’avorreix als restaurants de Barcelona i de Madrid perquè la propaganda és avorrida i mira de fer amics, aprofitant el desconcert polític. Jo no sabria dir si serem independents, perquè no tinc una bola de vidre. Veient les contorsions que Rufián i Puigdemont necessiten fer per mantenir la poltrona em sembla que tornarem a la situació del 2009, quan es va fer la primera consulta per la independència, a Arenys de Munt. No cal dir que el Dedéu i jo hi tornarem amb tot el que hem après i que tenim la ferma intenció de divertir-nos i de vèncer.