Per distingir bons i dolents en aquests dies de confusió, val la pena repassar els No-Dos de l’època de Franco que corren per YouTube. Madrid i La Vanguardia voldrien que la visita del Rei es realitzés amb la tranquil·litat bucòlica que traspuen els pessebres que els serveis de propaganda franquista preparaven al dictador quan venia a exhibir-se a les províncies rebels.
Ara que les urnes estan més de moda que els fusells, molts demòcrates estarien d’acord a fer desaparèixer d’internet les imatges on el rei Joan Carles afirma en castellà: “Format en l'Espanya sorgida el 18 de juliol he conegut pas a pas les importants realitzacions que s’han aconseguit sota el comandament del Generalíssim Franco. (...) Rebo de la seva excel·lència, la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936”.
Com que l’Estat no està en condicions de controlar YouTube, intenta fer de la necessitat virtut i presenta la visita del Rei com un acte heroic, en una Catalunya trasbalsada per una minoria radical i violenta. Les baixades de pantalons dels presos polítics no han devaluat prou el record de l’1 d’octubre i l’Estat necessita trobar maneres de fer creure als catalans que no podran repetir mai una gesta com aquella, ni molt menys donar-li continuïtat.
En aquest sentit, les properes eleccions podrien oferir una ocasió d’or per mirar redimir el Rei i els policies que van estomacar inútilment els catalans que volien votar sobre la independència. Si un grup d’eixelebrats bloquegés l’accés als col·legis, els consultors que van aconsellar l’exhumació del Caudillo, tindrien l’ocasió d’intentar rehabilitar la imatge de la monarquia i tapar el ridícul que la policia espanyola va fer l’1 d’octubre.
Amb l’ajut de Tsunami Democràtic, doncs, La Vanguardia mira de vincular l’operatiu policial que Madrid ha muntat per endolcir la visita del Rei a Catalunya amb el suposat perill que l’independentisme bloquegi els col·legis electorals. El fet que La Vanguardia insisteixi a fer-se ressò d’aquesta idea de bomber em recorda la comèdia que es va muntar amb aquell misteriós estat major que havia de fer veure que tirava endavant el referèndum, mentre el boicotejava.
El dia que El País va denunciar l’existència d’aquest sanedrí d’estrategs processistes, ja vaig suggerir quina seria la seva funció. Immediatament, Mònica Terribas va trucar un dels seus membres perquè en desmentís l’existència en directe. Al final, com passa sempre amb els frankensteins del pont aeri, els plans es van descontrolar i el referèndum es va celebrar contra la voluntat de tots els genis polítics de la colònia.
El problema de l’Estat i dels seus sicaris és que sempre acaben oblidant que Catalunya és una nació i que, per tant, té vida pròpia més enllà de la propaganda. Intentar presentar l’independentisme com antidemocràtic per equiparar-lo a les porres de la policia és una tàctica absurda, típica d’un Estat que ha fet de la igualtat un valor tòxic. Tot i així, mentre els polítics es tornin criatures estúpides davant dels micròfons, no farem res.
Necessitem líders que sàpiguen explicar als espanyols que Catalunya és una nació ocupada i que la seva segona ciutat és València. Mentre els nostres dirigents tinguin por de lluitar per Catalunya, els intents de domesticar els catalans radicalitzaran els partits de Madrid i la casta que viu de la colònia. Només cal llegir els tuits de Sala Martín per veure com s’ha degradat la intel·ligència els darrers anys, a tots dos bàndols.
Com deia cínicament un periodista de La Vanguardia, “Errejón, en altres temps ferm defensor del referèndum i d’una relació confederal entre Catalunya i Espanya, va reivindicar el federalisme que, segons ell, ha oblidat el PSOE”. Llegir el diari del senyor Godó s’ha tornat un festival. Ahir mateix, Jordi Juan relacionava les protestes al carrer amb l’atemptat de l’11-M, i el dandi del diari quasi comparava els joves independentistes amb l’Iran de Khomeini.
El mal ho crema tot quan ningú no troba prou motius per intentar aturar-lo. Fins i tot els somriures de conill i les excuses de mal pagador.