Fins no fa gaire, el marc mental que dominava la comunicació política a Catalunya encara partia d’aquell eslògan que va fer famós Jordi Pujol segons el qual la feina ben feta no té fronteres. L’eslògan era perfecte per als interessos autonòmics. Treia importància a la nació i a la vegada raspallava la vanitat dels catalans fent-los creure que podien relacionar-se directament amb el món, sense enfrontar-se ni a la seva història ni a la seva supeditació a Madrid. 

Totes les victòries de la malla convergent s’han basat en la idea redemptora, entre totalitària i protestant, que la feina i la dedicació solucionen qualsevol problema. El govern dels millors de Mas, les manifestacions sense papers a terra, la festa noucentista del 9-N, fins i tot els discursos de Puigdemont explotaven la fantasia que els catalans podien aconseguir tot allò que es proposessin amb la condició que fessin “les coses bé”. La resistència d’un paradigma tan absurd dona la mesura de la violència moral exercida pels nois de les corbates pagades amb el pressupost. 

Com que la idea de “bé” venia marcada per Madrid i per l’imaginari autonomista, ERC només podia desafiar CiU quan el PSC li donava un vernís institucional a través de pactes polítics o de fitxatges estètics com el d’Ernest Maragall. Les lleis de desconnexió que el Parlament va aprovar per legitimar l’1 d’octubre també es van fer sota la influència d’aquesta concepció mesella. Sense la carraca legalista espanyola que hi anava associada, el referèndum s’hauria convocat sota l’empara de les lleis internacionals i de la mateixa Constitució de 1978.

Si l’Espanya autonòmica ha quedat ferida de mort no és només per l’aplicació de l’article 155 i per la utilització que els polítics de Madrid han fet del Tribunal Constitucional. Després dels bunyols perpetrats pel govern de Junts pel Sí, els polítics convergents van haver de virar amb massa força cap al victimisme, per poder disfressar les seves mentides i competir amb ERC. Aviat, la idea de la feina ben feta, que havia donat tant marge retòric a la política, i que havia mantingut pacificada la colònia dins d’una certa dinàmica productiva, va començar a descompondre's a gran velocitat. 

La victòria de Puigdemont en les eleccions convocades per Rajoy va ser mal llegida pels convergents, educats en la seguretat que són més llestos i més eficaços que ERC i, en definitiva, que estan més preparats per fer “la feina ben feta”. Puigdemont havia mentit igual que Junqueras, i els seus numerets podien ofendre tant o més el sentit del ridícul dels catalans. Senzillament, la resistència del president a deixar-se caçar per la policia espanyola va donar al seu martirologi un sentit més pràctic que no pas les cartes capellanesques del líder l’ERC. 

Quan has venut la teva llibertat, gestionar la colònia des d’un despatx, des de l’exili o des de la presó no és tan diferent, però entregar-se als espanyols, com va fer Junqueras, era el més astut, en la lògica de fer les coses bé. Després de fer l’indi uns mesos, Puigdemont va autoritzar la investidura de Quim Torra, un home que es mou entre el perfil executiu de Mas i el redemptorisme martirològic de Junqueras. Puigdemont oferia així a la malla convergent la carta d’un diàleg impossible amb Madrid que havia de servir per netejar la imatge de barroeria que el seu govern havia transmès. 

L’inici del judici-farsa i la convocatòria d’eleccions espanyoles ha destruït definitivament el paradigma moral establert pel pujolisme. Enterrada la comèdia del pactisme pel mateix govern del PSOE, els republicans estan en una posició immillorable per conquerir les engrunes del poder autonòmic que ha deixat el 155. En l’ambient de victimisme imperant, mentre la disputa sigui entre mentiders, Junqueras sempre guanyarà la cursa dels màrtirs. 

ERC havia representat tradicionalment els catalans que no s’havien volgut adaptar als pactes de la Transició i ara és ideal per encarnar la submissió de Catalunya a l’Espanya del 78. Com es va veure en la declaració de Joaquim Forn davant del tribunal, el discurs diguem-ne tècnic dels convergents ja només serveix per certificar que els darrers 10 anys han sigut un teatre immens. Junqueras, més acostumat a patir i, aparentment, més disposat a passar uns quants anys a la presó, porta avantatge en el nou marc polític que s’albira. 

Sense poder, i sense marge retòric per fer veure que només hi ha una manera de fer “les coses bé”, la malla convergent reclama la unitat per mirar d’envernissar de sentit institucional la seva incompetència i la seva manca de projecte. Els atacs als amics del Jordi Graupera també són un intent nostàlgic de tornar als vells temps, quan els intel·lectuals i els polítics més mimats de l’Espanya autonòmica podien dir allò que Jordi Pujol va deixar anar, després de Banca Catalana: “A partir d’avui, de moral en parlarem només nosaltres”.

Ara que ERC té un clima immillorable per explotar el victimisme, si el candidat de Primàries Barcelona s’allunya de l’esfera de relacions convergent el PDeCAT i La Crida s’aniran desintegrant i el seu electorat, que és el més nacionalista, quedarà fora del control de Madrid, en mans dels impulsors de les consultes, les primàries i del Referèndum de l’1 d’octubre. Com diuen alguns dirigents de PDeCAT i de l’entorn pujolista, el futur de Convergència és Jordi Graupera. Però què passa si, més enllà de les formes superficials, Graupera no s’avé a ser un dels seus?

Què passa si Graupera no respon als incentius i a les trampes retòriques dels pares espirituals de l’autonomisme, dels esforçats constructors de ponts sobre el riu Kwai? Què passa si el triplet d’amics que feia riure tant fa uns mesos, quan la CUP encara feia por, no es dissol? Per controlar una societat, el poder polític ha de tenir capacitat d’influir també en el sentit de les relacions, i més en un país ocupat. Però, en qualsevol règim, la llibertat comença a viure i a morir en el cor de les persones. És un honor ser un error d’aquest sistema. I serà encara un honor més gran contribuir a petar-lo

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat