Per compensar la carn podrida que ens serveixen els diaris i els partits, em faig enviar llibres de Curzio Malaparte a través d’Amazon Prime. Malaparte té una qualitat que he vist en pocs escriptors. La seva prosa és tan difícil de tergiversar que pots llegir-lo en espanyol sense tacar-te amb l’estultícia que la història ha impregnat en les paraules d’aquest noble idioma d’aristòcrates i pobres amb més polla que cervell.
Malaparte era capaç de dir la veritat sobre Itàlia perquè no podia trair el seu país sense autodestruir-se. Els espanyols no poden dir la veritat sobre Espanya ni que els matin, perquè la traïció és la base del negoci piramidal que els ha fet com són. Els espanyols viuen encadenats a la mateixa barreja de tossuderia i de superstició que fa segles va inspirar el Quixot, exactament igual que els polítics processistes.
El primer que faig quan rebo un llibre de Malaparte és mirar si hi apareix el comte Agustín de Foxá. La millor descripció que he llegit d’Espanya la vaig trobar en unes pàgines de Kaputt protagonitzades per Foxá. Malaparte sabia escriure mentre que Foxá sabia fer la viu-viu. Era una mena d’Ignacio Peyró del primer franquisme, un hedonista enginyós i pintoresc que havia trobat la manera de reduir a l’anecdotari la brutalitat del seu país.
Quan llegeixo Malaparte sovint m’acabo preguntant si hi ha gaire diferència entre donar un cop d’estat i sostenir una democràcia sense els electors
Potser perquè Malaparte era italià, i Itàlia és el darrer refugi dels catalans de soca-rel, els seus llibres m’ajuden a no perdre el nord. Ara que ningú no es pot sentir segur i que Madrid i Barcelona es tornen a igualar per baix, Malaparte encara em sembla més bon escriptor. La seva prosa no només estava depurada per la sang de dues guerres europees, també havia passat el filtre d’un estat feble i grotesc, de patriotes carnavalescos i de traïdors de saló.
Com a Itàlia, aquí la policia i els partits també han corromput la comèdia social amb les seves amenaces i menyspreus. Aquí també passa que els homes que es creuen més intel·ligents i cultes són normalment els més cínics i servils. Mentre la política catalana s’omple de mentiders cada cop més insignificants, jo llegeixo Malaparte. Suposo que és la meva manera de preparar-me per al futur.
CiU i ERC van creure que podrien jugar de franc amb la independència i ara els unionistes també creuen que podran viure com reis moros de la seva manca de talent. Quan llegeixo Malaparte sovint m’acabo preguntant si hi ha gaire diferència entre donar un cop d’estat i sostenir una democràcia sense els electors. És una pregunta que ressona amb força a Catalunya però que s’haurà de respondre a tot el món.