La democràcia espanyola recorda cada vegada més aquelles pel·lícules de Freddy Krueger que els cinemes de poble passaven en els cicles de terror que s’organitzaven a l’estiu. Les primeres històries de la saga d’Elm Street feien tanta por que a la nit no podies dormir. Després, a còpia d’abusar dels trucs i dels cops d’efecte, les seqüeles feien venir una barreja exòtica de riure i d’avorriment.

A mesura que el règim de la Transició es va acostant al rècord d’estabilitat que va marcar la constitució canovista de 1876, resulta més senzill d’entendre el tòpic espanyol que diu que cal bombardejar Barcelona cada mig segle. Veure Joaquim Coello explicant als nois d’ERC com han de negociar amb Madrid fa pensar en la samarreta ignífuga del pobre Krueger.

Coello forma part d’aquesta casta que, a l’inici del procés, va ordenar a Mas descapitalitzar la Generalitat amb l’excusa de les retallades per aprimar l’autogovern. Mentre CiU deia que calia construir estructures d’estat per poder fer la independència, el govern català repartia edificis i concessions d’esquena als seus votants aprofitant la caiguda de preus provocada per la crisi. 

Els mateixos que llavors es van pensar que tindrien la paella pel mànec mentre poguessin laminar l’autogovern, sense deixar de fer negoci, ara miren de reconstruir el que van destruir per no quedar fora del repartiment de premis de la nova Espanya. Coello, que va fer d’intermediari entre Urkullu i Puigdemont després de l’1 d’octubre, juntament amb López Burniol i un parell d’empresaris convergents, diu ara que el PSOE es planteja de cedir la titularitat del port i l’aeroport. 

ERC té la investidura de Sánchez a les seves mans i necessita exhibir un trofeu important que protegeixi les seves aspiracions a la Generalitat dels atacs de Puigdemont i Torra. Si La Vanguardia torna a elogiar el pacte del Majestic és perquè els republicans no veuen tan clar com Màrius Carol i altres periodistes que puguin acordar una abstenció amb el PSOE utilitzant d’excusa els barracons i les llistes d’espera.

Els vells pactes de la xocolata del lloro ―perquè els de sempre suquin el melindro― no es veuen igual després les sentències judicials i la deriva que ha pres la democràcia espanyola. Una cosa és que puguis enredar la gent que no es dedica a la política i una altra cosa és que la gent sigui del tot cega o imbècil. Per això Cayetana Álvarez de Toledo diu que la situació d’Espanya és pitjor que quan ETA matava, perquè el terrorisme ajudava a amagar elefants que ara es veuen a plena llum del dia. 

Encara que la por escènica pressioni ERC i faci que tertulians veterans com Ferran Casas no sàpiguen respondre a Eduardo Inda que Catalunya és una nació, el poble català existeix fins i tot quan es deixa prendre el pèl. Altrament El Periódico no tornaria a promoure els discursos franquistes sobre la immigració a través de llibres absurds, ni Jordi Pujol sortiria de les catacumbes per defensar la immersió lingüística amb la retòrica del 1980.

Espanya intenta tornar a tancar Catalunya a la reserva perquè tingui debats d’indis, com a l’inici de la Transició. Per sort, el món Occidental ―i no només Espanya, també el Canadà o Alemanya― està molt lluny de la violència política que va marcar els anys setanta. L’única manera que ERC té de guanyar la Generalitat és petar-se Sánchez o que els espanyols deixin presentar Junqueras a les properes autonòmiques.

Els nois de JxCat ja diuen a la premsa que no descarten que Puigdemont sigui candidat si el Tribunal de Justícia de la UE li atorga la immunitat. Per Barcelona corre que els republicans exigeixen als socialistes que el president exiliat “pringui”, com a mínim, igual que ho ha fet Junqueras. A Madrid tothom intenta desesperadament apagar el foc que va encendre l’1 d’octubre i, a Catalunya, tothom es baralla per escalfar-se una mica amb les seves brases.