La primera vegada que vaig llegir que el català només servia per mentir i per embolicar la troca va ser en una ressenya que Libertad Digital va fer de la meva biografia de Lluís Companys. Amb un entusiasme ressentit i venjatiu, l’articulista es felicitava del fet que finalment aparegués un llibre capaç de dir quatre veritats sobre el president màrtir. Si hagués explorat la causa del retard hauria estat perfecte.
La segona vegada que vaig llegir una cosa semblant, em va arribar d’Alfons López Tena després de les eleccions de 2012, aquelles que CiU va convocar per posar-se al capdavant de l’independentisme. Sempre recordaré la cara que Albert Rivera i Jordi Cañas van fer quan Mas va anunciar que havia arribat l’hora d’exercir el dret a l’autodeterminació que el Parlament havia votat en temps de Jordi Pujol.
López Tena va avisar els diputats de Ciutadans que Mas anava de catxa i que no tenia intenció de celebrar un referèndum ni encara menys d’aplicar-ne el resultat. El líder de Solidaritat va arribar a la campanya convençut que CiU havia anticipat les eleccions per evitar que la crisi donés força a l’independentisme. Després d’ésser insultat copiosament en català, el temps li ha donat la raó.
La degradació del català que ha seguit els incompliments de les promeses dels polítics processistes donaria per una tesi sobre llengua i poder
Aquesta setmana, un jove de l’òrbita de la CUP i de Primàries ha publicat un article que m’ha fet pensar en López Tena. “Catalunya es fa l'oberta i la cosmopolita -es lamentava Miquel Vila-, però fa basarda veure com s’explica el món en la seva llengua”. Igual que López Tena quan va passar-se a l’anglès, Vila venia a dir que la demagògia ha convertit la llengua catalana en un camp de mines.
L’article descrivia com els mitjans utilitzen la llengua del país per desarmar els seus parlants i fer-los sentir culpables. Vila denunciava les dramatitzacions pseudoperiodístiques que intenten convertir els catalans en els responsables de tots els problemes que hi ha al món. Els telenotícies de TV3, afirmava Vila, "són autofel·lacions ben pensants" que impedeixen als espectadors d’entendre l’impacte que la globalització té en les seves vides.
La degradació del català que ha seguit els incompliments de les promeses dels polítics processistes donaria per una tesi sobre llengua i poder. El que mata una llengua, abans que la pèrdua de parlants, és la incapacitat d’explicar el món des d’un punt de vista genuí i realista. Les llengües comencen a morir quan són incapaces de superar les excuses que els homes corrents es posen per fugir o per amagar-se dels seus enemics.
Atrapades en la subjectivitat dels seus traumes, les llengües moribundes es desenganxen del món entre grans paraules, igual que un alcohòlic troba cada dia una raó nova, assenyadíssima, per beure. López Tena deia que les excuses estan tan infiltrades en l’interior de la cultura catalana que és quasi impossible dir la veritat en la llengua del país sense ésser malentès. Vila deu pensar que hi ha esperança, perquè em consta que sap escriure en l’idioma dels nord-americans.
Al meu entendre, l’únic problema greu que té el català són els polítics que van trair el mandat de l’1 d’octubre. Com que encara es pensen que poden salvar-se fomenten discursos que perverteixen la realitat i, sobretot, la responsabilitat de les mentides que van dir. És curiós que els mitjans que controlen els antics partits de Junts pel Sí hagin substituït l’estat espanyol pel masclisme i la ultradreta com a enemic a batre.
Abans del 9N els partits processistes ja van intentar tapar les seves mentides atacant la corrupció de forma exagerada i obsessiva. Per participar de les caceres de bruixes juntament amb els partits d’esquerra, Mas fins i tot es va treure la corbata. Ni això, ni la confessió de Pujol, ni tan sols l’abdicació del rei Joan Carles o les abraçades de David Fernàndez, van servir per aturar el curs dels esdeveniments.
Tota acció genera una reacció i tard o d’hora els catalans agafaran consciència de la importància que la qualitat del debat públic té en la salut d’una llengua i la llibertat d’un país. Per sort, Espanya ja no pot aïllar-nos del món. A Catalunya no hi ha un Putin, ni un estat com el rus, i el castellà no ha fet res per deixar de ser la llengua dels ofesos que s’abandonen a Madrid, decebuts de les limitacions de la intel·ligència col·lectiva.
