Seguint la premsa de paper i les ràdios oficials sembla fàcil d'endevinar que la principal preocupació de l’Estat a Catalunya és evitar que l’independentisme superi el 50 per cent dels vots, en qualsevol de les eleccions que venen. Malgrat el desencís dels electors i les proclames abstencionistes que corren per Twitter, el Pont Aeri sap que Espanya no ha sortit de la zona de perill. 

La Vanguardia fa dies que insisteix, a través de diversos articulistes, que si els partidaris d’una Catalunya independent arribessin al 65 per cent, el trencament entre Barcelona i Madrid seria gairebé inevitable. Com de costum, la xifra és arbitrària. L’objectiu és esborrar del cap dels electors el percentatge que va servir per intentar donar aire al lideratge d’Artur Mas, després del plebiscit autonomista del 2015.

Mentre CiU va tenir forces, n’hi havia prou de repetir la cantarella que els partidaris de la independència no superaven el 50 per cent, per combatre el dret a l’autodeterminació. Des que els votants van forçar el referèndum de l’1 d’octubre s’han trencat tants mirallets que, fa uns dies, Miquel Iceta es va inventar una xifra més alta per semblar menys fatxa que Álvarez de Toledo, marquesa de Casafuerte. Si el full de ruta falla i el PSOE no s’imposa a Catalunya, vindran anys difícils per a l’estat espanyol.

Tot i que les declaracions d’Iceta van ser rebudes amb indignació per les capçaleres madrilenyes, no van ser fruit de cap relliscada. Mentre Sánchez no sigui investit, el PSOE necessita donar aire a ERC i PDeCAT i marcar distàncies amb Ciutadans i el PP. La idea que la independència necessita un 65 per cent és ideal per als partits de la Generalitat, que parlen de fer república amb el mateix entusiasme que CiU quan parlava de fer país, en els bons temps del pujolisme.

Espanya mira de portar els catalans a l’escenari de pors i prejudicis que va permetre aprovar la Constitució de 1978 per una ampla majoria. Encara que Iceta digui que no hi haurà referèndum, tot fa pensar que les cúpules dels partits processistes i el PSOE treballen amb la possibilitat de convocar-ne un de tres preguntes. Si Franco va haver de fer un referèndum, després de la Guerra Civil, és absurd pensar que la democràcia espanyola podrà estabilitzar-se sense tornar a passar per les urnes.

Ara mateix, a l’Ajuntament de Barcelona, només hi ha 12 regidors que la justícia espanyola no consideraria insurrectes, i en podríem restar algun del PSC que calla per sobreviure. Al Parlament la proporció d’insurrectes potencials és menor, però Ciutadans i el PP han quedat tan malmesos com els partits processistes i encara han de venir les sentències. La idea d’una Catalunya independent està tan instal·lada al cervell dels catalans com fa una dècada ho estava la idea que la Transició havia sigut un èxit.

Amb el Valle de los Caídos en procés de demolició i l’exèrcit espanyol integrat a l’OTAN, els catalans tenen menys incentius per tornar al rodal autonòmic que fa quaranta anys. L’imaginari antifranquista ha quedat en mans dels Comuns, que van participar en l’1 d’octubre, i el PSC ho té més difícil per recuperar la centralitat política. Fa un segle, els amos de la finca s’haurien posat d’acord amb el rei per donar suport a un dictador tipus Primo de Rivera, però la democràcia demana més enginy i gesticulació. 

Tolstoi explica en l’epíleg de Guerra i Pau el fons inabastable dels canvis històrics i el paper de titelles que fan els homes que intenten dominar-los. Molts electors estan frustrats perquè no poden votar Rufián o Míriam Nogueras amb la tranquil·litat de consciència que fa uns anys tenien quan votaven Puigcercós o Duran i Lleida. En la superfície sembla que res no hagi canviat, però l’equilibri de pors i expectatives que mou la política espanyola és tot un altre. 

Com explica Xavier Bru de Sala en el seu llibre Barcelonins, els conflictes entre Catalunya i Espanya se solen resoldre en dues tongades. Mentre Madrid es radicalitza i el Pont Aeri busca fórmules per dominar i manipular les masses, l’independentisme malda per substituir els seus líders. Tot i que en algun moment pugui semblar que l’onada independentista va de baixa, només es retira per alçar-ne una de nova, segurament més alta, si bé no per força més efectiva. 

El desenllaç del segon xoc amb Espanya dependrà més de com evolucionin Europa i Catalunya, que no pas de la genialitat dels que intenten construir una altra pau feta de por i de censura. Amb els partits de la Generalitat segrestats per la repressió, l’abisme entre lectura dels resultats electorals i el seu significat cada cop serà més insalvable. Si el moviment de les Primàries no fa un forat prou gran per tornar a posar una mica de veritat democràtica a la tensió amb Espanya, Catalunya es tornarà a ensorrar en un daltabaix històric. 

David González
Opinió El partit més mentider David González
Àngels Martínez Castells
Opinió Eleccions del 28-A, sota l’ombra republicana Àngels Martínez Castells