Les batusses d’aquests dies han tallat sense miraments la llarga i penosa retirada dels partits processistes cap a l’autonomisme. El pacte d’estat que ERC i els partits de Convergència miraven d’ordir per tornar als temps del Cobi ha quedat socarrimat en un contenidor d’Urquinaona. Pedro Sánchez no respon els missatges de Quim Torra perquè el president ja no li serveix ni per insultar l’independentisme. 

Dos anys de cinisme i de propaganda a dojo han acabat punxant el globus del diàleg i la reconciliació en el moment decisiu. Assessorats pels alemanys, els espanyols han tret Franco del Valle de los Caídos per restar arguments a l’independentisme, però el gest refundador ideat pels socialistes naixerà ferit de mort sense la legitimació d’una part majoritària de la societat catalana.

Els partits processistes, que no van ser capaços d’aturar el referèndum, tampoc no han servit a l’Estat per reconduir l’energia de l’1 d’octubre cap a una refundació de la democràcia espanyola. A l’hora de la veritat, els seus votants no els han permès de passar pàgina i ara que els presos polítics han perdut el monopoli del martiri la situació es començarà a complicar de debò.

Encara que Miquel Iceta alimenti l’esperança de Junqueras en un futur referèndum acordat, l’única conversa que el PSOE tindrà mai amb els líders processistes és com poden servir a la unitat d’Espanya. Junqueras no és ruc i dona peixet al discurs lerrouxista de Rufián amb l’esperança de desertitzar l’esquerra espanyola, captant els votants de Podemos i del PSC tips de Madrid. 

El batibull d’aquests dies més que dividir l’independentisme entre pacífics i violents, com pretenen els diaris i les televisions, és un pas més cap a l’enfrontament entre catalans i espanyols. Barcelona no està trista, com pretén Manuel Jabois; se sent estranya perquè no pot evitar identificar-se amb els nanos que desafien la policia. No és casualitat que el xoc el protagonitzin els independentistes més joves i, per tant, els més allunyats de l’educació franquista. 

Aquesta setmana ha quedat clar que, malgrat totes les manipulacions, l’1 d’octubre encara és viu i que Catalunya no tornarà dòcilment a l’obediència constitucional. Com explica Cebrián a la seva darrera lletania, Madrid aprofitarà la situació catalana per afirmar la nova èpica constitucional a partir de la lluita de la policia contra una suposada violència xenòfoba. No crec que l’estratègia que va servir amb ETA doni fruits a Catalunya.

La ferida de l’1 d’octubre ja no podrà cicatritzar-se amb una comèdia de tres quartos. La catalanofòbia despertarà, per reacció, l’aparició de fórmules cantonalistes que acabaran de complicar l’estabilitat política de l’Estat. Si els catalans van a votar després de llançar llambordes, la democràcia espanyola s’anirà ofegant en la seva pròpia retòrica com s’ha anat ofegant la mateixa política autonòmica.

Per no acordar un referèndum quan tocava, Madrid s’ha ficat a la vella ratera de sempre. L’única pregunta que queda per respondre és quina quantitat de força necessitarà Espanya per retenir Catalunya i quanta se’n podrà permetre. Parlo, esclar, a llarg termini perquè primer caldrà que, enmig del caos i la degeneració, l’independentisme faci emergir lideratges nous forjats en el foc i les lliçons de la darrera dècada.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat