Certament, el règim cau, però no està gens clar si hi haurà imaginació per construir alguna cosa que s’aguanti amb les restes del naufragi. En les postguerres i en els moments de decadència fins i tot les escenes costumistes es tornen grotesques. Quan la intel·ligència no troba camins per elevar-se, tira cap avall i es recrea en les ferides. Els crítics literaris i els artistes justifiquen les seves derrotes confonent la sordidesa amb la bellesa.

Quan la por s’escampa i el ramat intenta tornar enrere, el món tendeix a veure’s a través de miralls deformats per les excuses. És igual si vas a la presentació d’un llibre, si et trobes un polític pel carrer o si fas el xafarder per Instagram. Quan els homes no tenen un somni que els somiï són devorats per la caricatura i la civilització es converteix en un pont estretíssim, que fa plorar i riure alhora. Els paradisos que ens van fer feliços són assetjats pels bàrbars i és difícil no sentir-se orfe. 

Ens trobem en un moment de xiscladissa sorda i em seria fàcil riure amb els amics de la foto de Pilar Rahola que m’envien al telèfon. La reina mare del procés apareix amb camisa de dormir al costat d’un senyor barbut i calb que respon a la imatge tòpica del mascle ibèric i que resulta que és el seu marit. Enjoiada i ajaguda en un llit guarnit amb angelets daurats, Rahola sembla una estrella de la televisió de Puerto Rico o d’un canal cubà de Miami. 

La mà dreta de l’articulista reposa sobre el coll ample del seu home, en un gest afirmatiu de possessió i de protecció del seu botí que sembla inconscient i tendre. Amb el seu marit-trofeu, Rahola ens recorda per què Josep Pla es va disfressar de pagès i es va refugiar en una mena de ficció neorural per mirar de sobreviure a la dictadura. També ens recorda quina mena de comportaments són incentivats i per quins motius polítics. 

Rahola t’ensenya com funciona l’ascensor social, i ningú no podrà negar que la solució particular que va trobar al seu ostracisme ha fet escola, no tan sols a Catalunya, sinó també a Espanya. Inés Arrimadas pot dir que l’Estat no va afusellar Companys pel mateix motiu que Rahola es pot deixar fotografiar com si fos la Cleòpatra o que Junqueras i Puigdemont van de màrtirs de l’independentisme, quan només pensen a impulsar una nova transició espanyola.  

Catalunya i Espanya es van destruint mútuament a còpia de mentides. Encara que fos tard, França va assumir la seva responsabilitat en la deportació de jueus. Alemanya també ha assumit que el nazisme va sortir dels seus dimonis i que l’holocaust va ser culpa seva. Madrid i Barcelona, en canvi, es van ensorrant en les seves impostures, mentre intenten espolsar-se les puces de sobre. La superioritat moral dels discursos catalans i espanyols cada dia és més corrupte, més xarona i més franquista. 

Especialment en una democràcia, seria absurd pensar que les actituds dels dirigents no poden intoxicar la vida pública. Resistir els comportaments incentivats des del poder és molt feixuc perquè, com va dir Malpertuis, la naturalesa es regeix per la llei del mínim esforç. Com més necessitat tens de marcar distàncies amb el teu propi país, més consciència prens de la força atàvica dels grups i de la importància que la vida col·lectiva té en l’individu. 

De vegades em fa por quedar atrapat en les crítiques que faig a Catalunya. Encara que m’agradaria, jo no puc analitzar els catalans amb la distància asèptica d’un holandès. La memòria i la imaginació protegeixen l’home de les bogeries col·lectives però també tenen un límit. A mesura que la política i la cultura van accentuant les expressions de manierisme mòrbid, has de posar més i més esforç per evitar que la comèdia se t’empassi i et converteixi en gasolina per la festa.

Un dels pocs escriptors vius que em diuen que encara es pot llegir en castellà, Ignacio Peyró, ha tret un llibre de gastronomia. Mentre el fullejava, en la presentació que es va fer ahir a la llibreria Documenta, pensava en tot això i en els articles que Néstor Luján publicava en una revista de medicina que es diu Jano, als anys setanta i vuitanta. Quan el món que t’envolta queda per sota del teu nivell d’avaluació, o per sobre de la teva resistència a les malalties col·lectives, només et queden l’elegia dels plaers carnals i les natures mortes.