Mentre llegia Open, l’autobiografia d’Andre Agassi, no deixava de preguntar-me si el desori que vivim no va començar amb rebels sense causa com nosaltres. Recordo Agassi rient per sota el nas a les rodes de premsa i llençant finals de grand slams per la finestra a mitjans dels anys noranta. Els periodistes el pintaven com un frívol, però a mi em semblava que la seva angoixa tenia la mateixa base que la meva. 

Darrere del seu tarannà excèntric i aparentment passota hi veia els estralls de la meva pròpia lluita. Vam ser la primera generació de fills aclaparats per les esperances i les atencions dels pares. La formalitat enravenada de la resta de tennistes tenia alguna cosa de repel·lent i de caduca. Pete Sampras era una rèplica deshumanitzada d’Ivan Lendl; abans de Boris Becker, ja havíem vist en acció John McEnroe. 

M’ha encantat saber que Agassi era fan de Mats Wilander, aquell número 1 de l’ATP que es va fer presentador de la televisió sueca. També m’ha fet gràcia descobrir que la cabellera de Bon Jovi que portava era, en bona part, una perruca. Fill d’un boxador iranià que es va escapar als Estats Units, Agassi va entendre de molt petit que l’únic heroisme possible en el món de la coca-cola era abraçar l’amor dels pares i sobreviure. 

El seu llibre explica la dificultat de gestionar el talent quan te’l descobreixes barrejat dins del còctel d’obsessions de la família. En aquests casos no és només que el talent sigui una taula de salvació i a la vegada una tortura, també és una font inesgotable de contradiccions, fins quan ets capaç de fabricar el teu equilibri. La relació d’amor odi que Agassi va tenir amb el tennis no és gaire diferent de la que jo mantinc amb la cultura.

L’autobiografia està escrita amb una gràcia tan propera a la seva manera de jugar que tindria un disgust si ara sabés que és obra d’un negre. Llegir confinat a casa les peripècies d’Agassi és com llegir un llibre d’història. Em recorda que en poques setmanes els anys s’han convertit en dècades i les dècades en segles. Ves a saber si no recordaré aquells partits de tennis com el fruit d’un temps una mica capriciós però daurat per l’individualisme.

Els fills dels anys setanta vam ser els primers de veure la brillantor absurda del tinglado que ens envoltava, però sense una idea millor, en comptes de girar-nos contra els pares vam fer el que vam poder per elevar-nos per damunt de les seves projeccions somiatruites. Em sembla que passaran uns anys abans que l’optimisme no torni a governar l’educació dels nens. Ho enyorarem perquè, encara que no sigui de franc, sempre és millor créixer envoltat d’expectatives que de fantasmes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió Les opinions fortes Enric Vila
Enric Vila
Opinió Parèntesi Enric Vila