No gosaria dir que soc expert a suportar dolors físics, però alguna cosa n’he après. Fins als 25 anys no vaig tenir ni un mal de queixal, el meu cos responia a tots els cops sense protestar. Llavors un dia vaig clavar-me una patacada que em va luxar el còccix. Els primers dies vaig fer com si res, fins que un dia em vaig quedar clavat i els metges em van començar a posar injeccions per a la lumbàlgia, sense molestar-se a saber d’on venia el mal d’esquena.

El còccix és un os que no serveix per a res, excepte per fer mal i potser per captar les vibracions del món, com un parallamps o la cua d’un gos. El dolor no passava i la confiança cega que havia tingut en el meu cos ―metàfora del món― es va començar a esfondrar. No hi ha res que et pugui llançar a l’absurditat més fredament que un dolor físic persistent. Quan el cos no respon, els fantasmes i les pors surten de sota les pedres. El cervell, que serveix per donar sentit a les nostres decisions, desvarieja. 

Amb el dolor, la memòria s’intoxica i és com si una droga psicodèlica t’hagués donat un mal viatge i no trobessis el camí de tornada a casa. La majoria de metges són tan grisos com la majoria de la gent però apliquen les fórmules que han après dels llibres amb l’extra de seguretat que els dona el prestigi de l’ofici. Un any i mig va ser suficients per convertir-me en un sibarita de les cadires, en les quals buscava com un boig la postura més adient sense sospitar l’existència del meu còccix.

Aquella aventura va obrir una porta en el meu cervell que mai no s’ha tancat. Em va donar una sensibilitat per detectar situacions perverses i lògiques autodestructives que no sabia que tenia. Tenir un punt feble et fa captar més ràpidament els punts febles dels altres però també t’obliga a protegir-te’n. Sense aquella patacada no sabria escriure al marge del soroll que fa la propaganda, ni dels cants de sirenes que porta tants cervells ben endreçats a estimbar-se intel·lectualment contra les roques. 

Quan el dolor t’expulsa de la teva normalitat no acabes de tornar-hi mai. Tot ho veus a través d’una distància vertiginosa i has de viure molt atent, com si conduïssis un cotxe per una carretera endimoniada i et poguessis estimbar muntanya avall a la primera badada. Com un exalcohòlic, que es mira els bars de reüll i ha de vigilar contínuament de no tornar a recaure, jo també he fet una amistat estranya amb els abismes i les obsessions que porten fins al fons del meu infern.

Un jove em deia fa uns dies que sempre em fa mal alguna cosa i en certa manera té raó. El meu cos s’ha convertit en un termòmetre tan fi, que quan percep algun senyal hostil o sospitós que creu que pot perjudicar-me m’intenta retirar de l’escenari amb l’excusa de qualsevol xacra. Durant anys, he pagat metges i bruixots per aprendre a escoltar el cos sense deixar que la seva sensibilitat selvàtica, que tant m’ajuda a escriure i a viure en els meus termes, se m’enfili a les barbes. 

Naixem empresonats en una màquina de vísceres i carn i només tenim ocasió d’aprendre a dominar-la, i de vegades transcendir-la, a través del nostre punt més feble. Deu ser per això que diuen que Déu dona pa a qui no té dents.