El tuit que Pablo Iglesias li va engaltar a la toia de l’Iñigo Errejón ha generat moltes rialletes de conill i poc anàlisi dels corrents de fons que, poc a poc, van degradant la política espanyola. Errejón és un exemple de la força que l’enveja i la mediocritat agafen en les democràcies quan els creadors de significat dimiteixen de la seva feina. 

Si Iglesias no hagués caigut en la temptació d’escoltar les veus mefistofèliques que li demanaven d’aigualir els seus principis per poder assaltar el cel, ara els nans del seu partit no se li enfilarien a les barbes. En les primeres eleccions, Iglesias va considerar que ajudar a Pedro Sánchez a despatxar Rajoy era massa poc. Tot i així, després es va deixar influir per la por que una part del seu entorn va agafar a l'Ibex 35, i ara tindrà feina per evitar que li tallin el cap com si fos una gallina.

Si Errejón ha oblidat que no passa de ser un noi simpàtic i llegit que ha vingut al món a gestionar les intuicions d'un líder, és justament perquè Iglesias li va fer massa cas en el moment decisiu. Errejón em recorda algunes noies innocents, alliberades i superbes que per por de comprometre’s amb l’home de la seva vida se sotmeten als dictats d’un sistema de poder que utilitza els seus amors de qualsevol manera.

La segona figura de Podemos fa temps que treballa per caure bé als guardians del mateix sistema que cada dia demonitza. Acomplexat per la seva cara de mocós, seria capaç de trair Iglesias només per sentir-se admirat per les noies de Vallecas. Ell disfressa de pragmatisme i d’estratègia el seu discurs, però en el fons sap que no té fusta de líder i que si mai arriba a manar farà el mateix servei a la política espanyola que aquestes gamuses que els xòfers del Palace utilitzen per treure brillantor als cotxes de luxe.

La democràcia es va inventar perquè ningú no hagués de trair-se a si mateix i perquè tothom pogués treballar per transformar la realitat sense por d’acabar a bufetades. És veritat que aquesta idea va portar problemes fa un segle, però també és cert que el context europeu era diferent. Ara que cal aprofundir en la democràcia per superar la crisi d'Occident, un país en mans de polítics que han castrat les seves intuicions està condemnat a la decadència. 

Cada vegada que un polític rebaixa el seu discurs per guanyar vots l’única que cosa que transmet als electors és la certesa que val més boig conegut que no pas savi per conèixer. A Espanya això ha anat la mar de bé perquè els franquistes es poguessin morir tranquils al llit, mentre que a Europa ha servit perquè els Estats Units poguessin mantenir l’ocupació d’Alemanya.

El que li passa a Iglesias ja li va passar a Artur Mas quan es va arronsar abans del 9N. Si la CUP se’l va carregar tan facilment és perquè, a canvi de passar durant cinc minuts per un gran estadista, va donar tot el poder als adversaris per matar-lo. A Mas ningú no li posarà un carrer com predicaven alguns columnistes tan fidels tan fidels, que sembla que hagin decidit suicidar-se intel.lectualment amb el seu amo.

Puigdemont, ja veurem com se'l recordarà. Tard o d'hora es trobarà en una situació semblant a la de Mas i ja veuràs com els Errejons de torn li xiuxiuejaran a cau d’orella que "cal fer les coses bé", mentre pensen en els rèdits que treuran d'abandonar-lo quan quedi en evidència. Si el president no vol que la cort es renti les mans amb la seva sang, només ha de tenir present que el deshonor del seu antecessor ja estava advertit a la bíblia, en el segon llibre dels Macabeus.