Aquest cap de setmana Martin Wolf analitzava, al suplement de llibres del Financial Times, tres obres de publicació recent sobre el populisme. El cap d’opinió econòmica del diari és un gat vell, s’estima el seu país i l’ofici de periodista, i no es deixa entabanar per la retòrica barata del moment com els responsables dels diaris de Barcelona.
En comptes de caure en la melancolia, o d’atacar els partidaris del Brèxit i els votants de Trump, Wolf repassa els punts forts dels tres llibres, rebat alguns llocs comuns i es pregunta quin marge té Occident per donar una sortida democràtica i capitalista a les reivindicacions populistes. El periodista recorda que la revolta contra les elits no és només culpa de la revolució tecnològica i l’emergència de la Xina. Les decisions preses per les elits també hi han ajudat força.
Wolf diu, per exemple, que Trump és el resultat d’una política que té paral·lelismes amb el segregacionisme que els demòcrates van impulsar al Sud dels Estats Units, entre 1876 i 1965. Si les lleis que van consolidar la segregació dels negres tenien una base electoralista, també la tenien les retallades d’impostos i la desregulació financera que els republicans van utilitzar per mantenir les seves bosses de votants, amb l'ajut de les guerres culturals.
Com diu un dels autors que ressenya Wolf, el confort que ara enyorem es va forjar en la segona meitat del segle XX, després de donar molts pals de cec i de patir un parell de daltabaixos sanguinaris. El periodista afirma que la gran pregunta de la nostra època és si els països occidentals hauran de passar per un altre calvari abans no puguin gaudir d’una nova època de prosperitat o si la força del populisme es podrà canalitzar cap a reformes fructíferes.
Wolf no dona resposta a la pregunta i no crec que la tingui. Però fullejant la premsa barcelonina, i veient l’espectacle que els periodistes i els polítics han donat en el primer aniversari del 27 d’octubre, no puc deixar de pensar que Catalunya i Espanya tenen molts números per acabar a la paperera de la història amb una col·lecció actualitzada de màrtirs, monstres i saltimbanquis.
En els moments difícils és quan es veu millor de quina pasta estan fetes la societat i les persones. Tot i la pressió que la City de Londres va fer contra el Brèxit i el referèndum escocès, si llegeixes el Financial Times o The Guardian al costat de La Vanguardia i El Periódico és fàcil veure per què la Gran Bretanya surt sempre més ben parada dels daltabaixos europeus que Catalunya i Espanya.
Un any després de l’1 d’octubre, a Barcelona i a Madrid, els pesats fan més cara de pesat que mai. Avui resulta massa fàcil comprendre l'obsessió que els pintors del Barrocs i de l’escola de Goya tenien per retratar les manifestacions grotesques de la natura humana. Espanya torna a ser un cos malalt que es va col·lapsant en un huracà de discursos simiescos.
Només una classe dirigent capaç de renovar el llenguatge i de ratificar l’1 d’octubre a les urnes tindrà possibilitats de superar la febrada obscurantista que allunyarà Espanya de la vida europea, fins i tot si al continent li costa restablir-se. Tants anys patint per no fer el ridícul, total, per acabar representant els tòpics més arnats del problema català en el programa de la Sexta que Jordi Évole ha fet sobre la declaració d’independència de fa un any.