Fa gràcia de veure com La Vanguardia, que torna a ser, amb el permís de TV3, l’òrgan per excel·lència de rendició espiritual de Catalunya, tracta la figura de Boris Johnson. Encara és hora que un diari català es pregunti per què dimoni els anglesos estan disposats a córrer el risc de perdre Escòcia o Irlanda del Nord per marxar d’Europa.
La Vanguardia portava ahir un pamflet sobre la política de Londres que semblava tret del soterrani de la història. Quan Espanya vol sotmetre Catalunya, es caga instintivament en els anglesos. L’excusa pot ser la religió o el filibusterisme, o fins i tot la boira, però el motiu de fons sempre és la ràbia que provoquen la llibertat i la cultura.
Ricard Cor de Lleó escrivia en la llengua dels nostres poetes i el bressol de les llibertats europees són Anglaterra i Catalunya. No ho dic només jo, el The New York Review of Books ho explica en una ressenya de tres llibres sobre la caiguda de Roma. Sense una certa fragmentació política i parlaments forts, Europa hauria estat presa fàcil de la potència demogràfica dels imperis orientals i mai no hauria dominat el món.
Els periodistes de La Vanguardia, igual que els d’El Periódico o TV3, saben que fan el joc a la barbàrie i projecten el seu ressentiment contra els anglesos i contra els americans, quan s’ho poden permetre. Ja passava durant el franquisme i torna a passar ara. L’existència d’Anglaterra i dels Estats Units fa ràbia als camàlics de Madrid perquè els recorda que, a pesar dels seus discursos moralistes, només són uns venuts.
Encara que Johnson digui missa i La Vanguardia i els seus escolanets facin veure que se‘l creuen, el primer ministre sap que si Escòcia i Irlanda del Nord decideixen trencar el Regne Unit per romandre a la Unió Europea no hi podrà fer res. Anglaterra creu que Europa pagarà els plats trencats de la globalització i fa el que pot per allunyar-se’n. Com tots els pobles individualistes i pragmàtics, els anglesos prefereixen treballar pel seu futur que viure de proclames i fer panxa.
Brussel·les fa un mal negoci insultant Londres i donant protagonisme a Madrid —i no cal dir Barcelona. L’existència de la Gran Bretanya s’alimenta de la victòria i l’abundància, mentre que Espanya només troba l’estabilitat en el teatre i la pobresa. A diferència d’Anglaterra, Castella és la part feble del territori que governa i s’agafa a la unitat d’una nació inventada com un pobre a una cuixa de pollastre.
La política anglesa no passa el seu millor moment, però la solució que Espanya ha trobat per subsistir ha sigut de convertir la democràcia en un circ. El cercle es tancarà amb la humiliació pública de Rajoy, que és el president més assenyat que l’Estat ha tingut des de 1980. Mentre els diaris ridiculitzen Johnson, la Unió Europea s’espanyolitza en el pitjor sentit del terme i Vox guanya terreny en el desert intel·lectual que els diaris i els partits han promogut els darrers anys.
La propaganda de La Vanguardia i TV3 contra Anglaterra em recorda que l’anticatalanisme és una reacció instintiva del poble castellà contra les comèdies de les elits del país que fan el joc a Madrid per treure rendiment de les febleses de totes dues bandes.