Quan veig Pedro Sánchez repartint milions des de la Moncloa com si fos el rei Mides el dia de l'aniversari de Jordi Pujol, em costa de contenir el somriure. Qui hauria dit, fa quatre o cinc anys, que Sánchez acabaria convertint-se no només en l'amo de la política espanyola, sinó també en una de les figures més representatives de la nova fornada de dirigents europeus.
A Espanya, la política em fa pensar cada dia més en una novel·la de Tom Sharpe. En recordo una que acabava amb el porter d'una universitat de nens consentits elevat a degà del centre. Sánchez era el polític més anodí de la generació de mascles alfa i de femmes fatales que l'Estat va generar per combatre el processisme i és el que se n'ha sortit millor.
Mentre els partits de la Generalitat venen el mateix fum de fa quaranta anys, Sánchez s'ha sabut integrar a l'onada de líders joves del continent que es declaren europeistes a la vegada que traeixen els ideals de la generació de Helmut Kohl. El president socialista ha llegit l'oportunitat que li donava el bitxet groc de Wuhan i el PP ho tindrà difícil per treure'l de la Moncloa.
Sánchez és el catalanisme de les esquerres espanyoles, és a dir, una agonia llarga però dolça pels derrotats de la història i, preu per preu, l'acabaran votant fins i tot els nostàlgics de Rajoy i els antics processistes. La dreta espanyola necessita brandar l'espantall del perill separatista, i no crec que la política catalana hagi donat una generació de titelles tan inofensiva, mediocre i genuflexa.
Sánchez està en la línia de la història i, amb la classe dirigent d'hipòcrites que governa Catalunya, tindrà marge per centralitzar fins a l'infinit. Ara que l'exèrcit americà marxa d'Alemanya, a més, Europa sí que serà un club d'Estats —un club d'Estats cada vegada més autoritaris i de dretes, encara que les minyones del poder demonitzin Donald Trump per dissimular-ho.
Els episodis més bèsties de la comèdia encara han d'arribar. És demencial que els polítics parlin d'eleccions ara que podrien discutir sobre les mesures que cal prendre per protegir els nostres sanitaris i preparar els hospitals per a un eventual rebrot de la pandèmia. Madrid i Barcelona juguen a la ruleta russa perquè en el fons ja els va bé que el bitxet groc de Wuhan els faci la feina de la policia política.
Som en aquell punt de la història en el qual el món fa neteja i els sectors de població més adormits o més indefensos són descavalcats del carro del progrés després d'haver estat utilitzats sense cap escrúpol. No és casualitat que La Vanguardia parli del penal de Guruceta, de l'encant de les rambles i de les matances de la Guerra Civil com si fóssim a primers dels anys setanta, o que els Estats Units tornin a la violència racial amb aquesta cruesa una mica vintage.
Es tracta de posar els comptadors a zero per corregir els malentesos de la globalització i cada país té els seus fantasmes i els seus problemes. A Catalunya vam creure que ho tindríem tot pagat, i que encara ens sobrarien quartos i talent per pagar les farres dels altres. Ara vindrà la factura i la penitència i, si tenim sort, sortirà el català individualista que anirà fent la viu-viu pel món mentre la seva classe dirigent saqueja les restes de l'autonomia com una plaga de termites.