Francesc-Marc Álvaro advertia l'altre dia en un article ensopit dels seus a La Vanguardia que el virrei Junqueras vol imitar Jordi Pujol sense tenir cap opció de pactar amb el PP a la manera de la vella CiU. Com era d'esperar en un analista que té el costum d'evitar el moll de l'os dels problemes, Álvaro presentava la tàctica dels republicans com una feblesa respecte als convergents.
En realitat, ERC no necessita poder pactar amb el PP per pressionar Madrid o dominar els partits de CiU. De fet, la seva força ve del fet que no podria fer-ho encara que els seus dirigents més cínics ho volguessin. El progressisme, a Espanya, és un compromís d'urgència, la darrera trinxera de l'estabilitat abans del conflicte obert. Per això, a diferència de Francesc Cambó, Pujol va pactar amb els comunistes i Jaume Giró és feminista, ecologista i si cal ens parlaria en toti.
Quan la crisi va malmetre el "talante" de Zapatero, l'independentisme va trencar les costures del marc autonòmic. Tirant més enrere, Felipe González va necessitar 14 anys i un escàndol com els GAL per tapar el trauma que van deixar Tejero i la resta d'aquelarres anticatalans de la Transició. Això per no parlar de la Segona República, o de la Renaixença, una altra aliança progressista entre Madrid i Barcelona que va acabar sortint de mare.
A Catalunya tothom sap que el govern del PSOE és un govern provisional i que, quan caigui, tornarà a començar el ball, igual que va tornar a començar quan Pujol va pactar amb Aznar. Llavors la caiguda del mur de Berlín començava a dissoldre les fronteres europees i Espanya semblava estabilitzada, altrament, el pacte del Majestic hauria estat impossible. Només cal recordar el final apoteòsic d'aquell primer PP, per entendre que Rajoy no va caure per la corrupció sinó per l'1 d'octubre.
Si no hi ha un imprevist, l'estada del PSOE a la Moncloa dependrà del temps que els catalans triguem a refer-nos moralment de les mentides del procés
El marc polític que sosté Junqueras també s'anirà desfent a mesura que el futur d'Europa s'aclareixi i que Espanya agafi confiança en la seva democràcia espatllada. Mentrestant, és veritat que el líder d'ERC fa com Pujol, i juga amb la por que fa la incertesa per mirar que tothom treballi a favor seu. Cada vegada que un polític obre la boca, o que La Vanguardia fa una portada, ERC recull un vot. A Catalunya, gairebé tothom se sent vençut i vol anar directament al cel, i Sánchez encara és jove per pensar de jubilar-se.
Si no hi ha un imprevist, l'estada del PSOE a la Moncloa dependrà del temps que els catalans triguem a refer-nos moralment de les mentides del procés. Si el PP governa abans d'hora, Junqueras agafarà encara més força ―potser la mateixa que va agafar Companys abans del Sis d'Octubre―. El PSOE és el partit que l'Estat fa servir per xutar pilotes endavant, per això els catalans hi tenen tants càrrecs. En canvi, el PP és el partit de la continuïtat històrica.
El junquerisme no necessita poder pactar amb el PP, sinó poder vendre la camama del proïsme, igual que el pujolisme venia els mil anys de seny i pragmatisme. Tots són maneres de tapar la rendició, que sempre és provisional i inestable, amb alguna forma aparent d'acord o compromís. Igual que el peix al cove es va acabar amb Aznar, el proïsme també trobarà els seus límits i, quan topi amb la realitat, val més que estiguem tots ben a punt.
Després d'haver abusat tants anys de l'amor i del pactisme, els partits es trobaran que només poden pescar en el discurs polític de la força. És el que intueixen els votants de Vox, que Espanya sempre acaba sent un mirall esberlat i monstruós de Catalunya. Mentre no surti un polític capaç d'omplir d'intel·ligència el silenci escandalós dels votants independentistes, el monopoli de Junqueras cada any serà més asfixiant i més buit de contingut.
Només cal llegir els articles d'Álvaro per endevinar-ho. O mirar cap al País de Gal·les, on el partit laborista fa cent anys que remena les cireres entre les cendres de la història.