Des que algú va dir a Twitter que soc un mantingut de la meva senyora que no paro de rebre trucades de gent que feia temps que havia perdut de vista. La conversa sempre comença més o menys igual. “Com estàs, Enric?”, em pregunten amb veu de vedell, un cop han esgotat les expansions més enginyoses. “Molt bé”, els dic, content de sentir-los, però esperant que em diguin què volen de mi. De vegades forço un silenci incòmode per mirar d’accelerar les coses.

“He vist que estàs primet”, deixen caure alguns. Suposo que volen donar un vernís de calidesa a la trucada i, si pot ser, fer-me saber que podrien estar una mica preocupats per la meva salut. El secret de la meva nova figura ―els dic― és que m’he tret de sobre molta gent pesada. A més, he limitat els bars i restaurants. És una teoria, esclar, però els polítics han corcat tant les paraules que ja no es pot anar pel món sense un as a la màniga. Em trobo bé, però les relacions socials s’han tornat un punt perverses pel meu gust. 

"I amb la senyora, com va?”, em pregunten, a mesura que la conversa s’allarga. “Doncs depèn del dia”, declaro per no haver d’obrir el meu cor com si fos una granota de laboratori. “Però és guapa, eh”, afegeixen llagoters, mentre preparen el terreny. L’acostament és tan forçat que a poc a poc l’interrogatori va sortint de mare.

El que marca la posició social no són els números bancaris, sinó el món de possibilitats que et dona la memòria compartida amb la família i els amics

“Així doncs, és veritat, que a sobre d’estar bona et manté, tros de barrut?”, va deixar caure l’altre dia un dels interlocutors més atrevits. Com que vaig callar en sec, a mesura que es va veure en el mirall de la seva estupidesa va començar a malparlar de l’autor de la piulada. La xarxa de damnificats s’anava ampliant i al final ja no insultava només els seus amics, també mirava de complaure’m. “En el fons ―vaig interrompre’l―, tens raó. La meva senyora és d’una classe social més alta que la meva”.

Aquesta sortida el va desconcertar, perquè les persones pesseteres són les que estan més ferides pel ressentiment de classe. A Catalunya, on les fortunes duren poc, la gent tendeix sentir-se d’esquerres perquè així pot reduir la frustració a un problema de diners. Ara penso en un periodista que, fa una pila d’anys, em va dir que ell també podria escriure els articles de Salvador Sostres si tingués una àvia rica. Com sempre, el temps ha anat posant en evidència que els diners només multipliquen la personalitat. 

El que marca la posició social no són els números bancaris, sinó el món de possibilitats que et dona la memòria compartida amb la família i els amics. És per això que els jueus han estat tan odiats i que els hidalgos castellans preferien conservar el llinatge que no pas posar-se a treballar. Si el comte de Godó és important és perquè és l’editor d’un diari que fa un segle i mig que dura. Si Pujol guanyava el PSC és perquè sabia connectar millor amb el país que odiava el primer comte.

La memòria fa ràbia perquè no es pot comprar i, com totes les coses que només es poden compartir o destruir, té un preu incalculable. Els diners enlluernen, però la memòria és la base del poder, per això a Barcelona hi veus tanta gent amb dinerons que sembla que li falti un bull. Si no pots defensar la teva història no tens capacitat per crear res i per tant, literalment, no ets ningú. Ara que a tot arreu veig la temptació d’anar darrere dels negocis fàcils, el pes en or de la memòria és un detall que val la pena tenir en compte.

A nivell social, som la memòria que protegim i en aquest sentit sí que soc un mantingut de la meva senyora. Per mi és un descans que les coses que escric i decideixo no em facin sentir imbècil quan passen pel sedàs del seu criteri. Per mi és gairebé un miracle que els seus morts facin companyia als meus. Quan els morts reposen ben acompanyats, els vius tenen més marge de maniobra.

Ja entenc que tot el que destorba la idea d’igualtat toca enormement la pera en aquest país. Tot i així hauríeu de provar d’obrir el cor i, si tant us interessa com me'n surto i com em guanyo els diners, intenteu seguir el meu exemple: “Què dimoni mires amb aquesta atenció de boig” ―em va preguntar la meva senyora un dia que observava les seves evolucions.

―Perdona ―li vaig respondre divertit―, però no només estic mirant, també estic aprenent.