Té gràcia perquè ahir a casa meva també plovia i també eren les quatre de la matinada quan Déu va fer un sorollet i va venir a despertar-me. Em vaig ajeure al sofà del menjador, buscant el fred dels coixins, i vaig posar una selecció de temes de Pat Metheny. Les composicions instrumentals m’agraden, n’hi ha prou que el títol suggereixi una idea que em connecti amb l’estat d’ànim perquè la imaginació hi posi tot seguit la lletra: Have you heard, Slip Away, Are you going with me.

Com que Déu és tan treballador i darrerament es veu que no té horaris per nosaltres està bé que, com a mínim, tingui una bona discoteca. També em sembla que és tot un detall, i una prova que ens estima, que s’ho faci venir bé perquè poguem riure junts i fer-nos companyia d’una manera o altre. Aquests dies, quan em trucaves per parlar de les teves coses, o quan em preguntaves per les meves, ja em pensava que acabaríem igual que en els vells temps.

Sempre em va semblar molt curiosa la tendència que teníem a quedar-nos sols, rient sota les estrelles. Te’n recordes? Quan tothom ja havia marxat, quan tothom ja havia donat la batalla per perduda, nosaltres encara retorçavem el coll de l’absurd. Ens divertia veure com de quasi tot i de tothom en podíem extreure una darrera espurna d’esperança. El sentit de l’humor ens ha ajudat a batre marques; fa que sempre ressorgim quan tothom es pensa que per fi podrà enterrar-nos.

Llegeixo l’article teu d'aquest matí, mig adormit, atontat, com tu quan el vas escriure fa unes hores, i encara em veig ajagut al sofà del menjador, rient sol de les meves tonteries, passades les cinc de la matinada. La pluja queia forta, les gotes feien melodies sobre la barana metàl·lica de la terrassa. Quan Pat Metheny es posava pedant i tocava fluix no sabies si a les mans hi tenia un xilòfon o una guitarra. Mentre tu escrivies i escoltaves Calamaro -"el cantaro se rompe y se secó la fuente”-, a mi em sortia fum del cap de tan pensar.

M’hauria d’haver posat a escriure, però no sabia encara que només buscava una solució per mi. Com que ens passem el dia escrivint, de tant en tant caiem en la temptació de creure que podrem afinar algú com qui afina un article. Ho pensem amb una fe ingènua i entusiasta. Intentem solucionar les contradiccions de les persones que estimem com si milloressim un text, canviant quatre paraules de lloc, trobant l’adjectiu just, plantejant el problema de la forma més brillant i adequada.

- De nou tens la pretensió de suplantar-me? -vaig sentir que Déu em renyava.

- Com que no m’ajudes gaire...

- T'he llevat a temps per veure sortir el sol.

Vaig pensar en tu, i en la cara de tornar de l’altre barri que feies fa uns dies. Si Déu m’hagués dit que també estaves parlant amb ell li hauria dit que et saludés. No sé si conec massa gent que sigui tan inconformista i tan difícil de caçar com tu. No sé fins a quin punt la llibertat que ens dona la confiança que tenim en les nostres possibilitats de millorar i de sobreviure no ens fa sentir sols i a l’hora no ens fa creure massa en les possibilitats dels altres. 

Ens inventem la gent -que dius tu- per poder-nos fer la il·lusió que podríem compartir-hi alguna cosa d’importància. Per què si no ens passa tan sovint que se’ns acosta algú amb un problema i al final el problema l’acabem tenint nosaltres? Per què, mirant d’ensenyar algú altre a volar, de vegades acabem com una papallona amb les ales grapejades? Per què ens saben tan greu les situacions vulgars i les ànimes desaprofitades? 

De vegades, per no sentir-nos sols, per elevar alguna cosa que creiem que és important, acabem abusant d’aquesta alegria tant de fons que traiem dels racons més impensables. És llavors que Déu intervé i ens esgota el cos per protegir-nos de les creacions del nostre cap. Suposo que és per això que de tant en tant ens desperta de matinada.