Si jo fos l’estat espanyol agafaria Puigdemont i li oferiria un marquesat. En comptes de pagar periodistes i polítics perquè el tractin de boig i li diguin fugitiu, miraria d’avançar-me als esdeveniments i enviaria a Brussel·les una comitiva reial de catalans cortesos i erudits perquè hi tinguessin una conversa històrica. Jordi Amat i Adrià Pujol hi anirien ben vestits, amb perruques versallesques. No cal esperar que es facin vells, per veure com aixequen pols de terra amb els seus pets de monja.

Tard o d’hora, la monarquia de Madrid haurà de disculpar-se amb Puigdemont i proposar-li un acord de mínims igual que va fer amb Tarradellas. Val més que Espanya s’avingui a negociar abans no sigui massa tard. Cal evitar que els catalans s’organitzin, com en temps de la dictadura, al marge de les institucions i de la seva claca de titelles. El deliri d’Inés Arrimadas i els seus promotors no es farà mai realitat. Arrimadas era ―o és―, no sé si encara en puc parlar en present, una fanàtica.

A la Catalunya autonòmica es poden representar totes les comèdies medievals que vulguis. Els diputats poden fer fronts contra el separatisme o contra Vox, igual que podrien enviar bruixes a la foguera o trencar el cos de Joan Calas a la roda. A Barcelona, qualsevol frivolitat funciona perquè tot és una broma, però Espanya no és Catalunya, que ho expliquin a l’Albert Rivera. No serà possible sostenir una Espanya democràtica amb els independentistes dins l’Estat però fora de les institucions. 

La monarquia de Madrid ha d’aprendre a distingir entre els nobles i els bufons i ha de vigilar quines veus escolta. Cada vegada que la corona madrilenya ha confiat en la Barcelona que té a sou s’ha muntat un sidral a Espanya. Val més negociar un marquesat amb Puigdemont directament, abans no es converteixi en un problema indigerible per Europa. Total, la destrucció del president convé més als catalans que viuen del pressupost, o volen fer-se perdonar el passat, que no pas al jove rei de la Zarzuela.

Mentre Espanya persegueixi Puigdemont, Mas no podrà tornar, el cinisme de Quim Torra només farà mal a Convergència, i l’independentisme de Laporta serà més difícil de mantenir sota control

Si Puigdemont aguanta la persecució, el missatge que rebran els catalans serà que poden viure com si fossin europeus passant de les institucions espanyoles i fer botifarra cada dia, quan es llevin, als Borbons. I per què no hauria d’aguantar Puigdemont, si Tarradellas va resistir en un context més difícil i més dur. I per quin motiu els alemanys haurien de tornar a fer el paperot, si tenen dues guerres mundials i la França dels dos Napoleons per recordar que l’autoritarisme sempre fa la fi del cagaelàstics a Europa. 

És millor donar a Puigdemont un marquesat simbòlic que no pas confiar la pacificació de Catalunya a Pere Aragonès, que té molt menys carisma que Montilla. Tarradellas va resistir sense diners ni comunicacions fluides amb el Principat, ni molt menys amb referèndums d’autodeterminació a Escòcia ―tolerats per Londres―. Puigdemont fa milions d’euros, amb el seu Consell per la República, i en té prou amb quatre tuits de pastisser per deslegitimar l’autonomia.

Si jo fos el rei de Madrid deixaria Puigdemont en pau i li donaria el que volgués perquè es retirés en algun castell de Catalunya. Mentre Espanya persegueixi Puigdemont, Mas no podrà tornar, el cinisme de Quim Torra només farà mal a Convergència, i l’independentisme de Laporta serà més difícil de mantenir sota control. Per comprendre el perill que representa Puigdemont, només cal recordar el profit que Jordi Pujol va treure de les dècades d’obstinació de Tarradellas.

Veure’s en el tràngol de deixar en pau el president exiliat no és, ni de lluny, el pitjor que li pot passar a Espanya. Per arrodonir la comitiva belga, i per donar-li un vernís de poesia i d’autoritat, el rei madrileny podria ordenar ―o demanar sisplau― que també hi viatgi Salvador Sostres. Regaleu-li una arpa i un barret de bard, però poseu-li vigilància, com si fos Xostakóvitx de visita a Londres. Tots sabem que és un geni i que els genis, per més porucs que siguin, són imprevisibles perquè en el fons estimen la llibertat.

Si jo fos el rei d’Espanya, remouria cel i terra per mirar de sobreviure a Puigdemont i els dements que el persegueixen com eunucs o inquisidors. Però, esclar, només soc un pobre noi, massa català i idealista.