El president de Junts pel Sí, Lluís Corominas, va néixer al carrer Major de Castellar del Vallès el 1963, en una nissaga de petits fabricants tèxtils que es remuntava als temps del seu besavi. L’empresa, d’uns vint treballadors, va fer fallida el 1973 arrossegada per la crisi del sector i la família es va haver de reinventar com va poder. 

La mare, que era neta d’un mestre d’escola de Béjar que havia anat a parar a la Garrotxa, va obrir una aula de costura al pis de dalt de la casa familiar. El pare, que havia renunciat als estudis superiors per poder portar la fàbrica, es va buscar la vida com va poder. 

Des de petit, Corominas es va aficionar al bàsquet, que havia entrat a Castellà del Vallès de la mà del seu pare, que els primers anys havia d’utilitzar una pilota de futbol per poder jugar. De jove va començar a combinar els partits i els entrenaments amb la coordinació dels equips de bàsquet que anaven apareixent a la població.

Lluis Corominas - Sergi Alcàzar

El bàsquet i el dret van omplir els primers anys de la seva vida professional i segurament van marcar el seu estil de fer política. En sortir de la carrera va treballar d’advocat en barris complicats de Sabadell i va pagar les primeres despeses del seu propi despatx amb els diners que treia jugant d’escorta en el club de la ciutat i, també, fent d’entrenador a Castellar. 

El bàsquet és un esport de contacte, que demana dominar el cos a cos en espais reduïts, però que també exigeix molta visió d’equip i una observança estricta de les normes. L’esperit rocós i eficaç que demana aquest esport, i que ja li devia servir quan tenia el despatx laboralista a Sabadell, deu haver tingut alguna cosa a veure amb la manera que ha tingut de moure’s en el món polític. 

Sortint d’un partit de bàsquet, un familiar el va portar a un acte de CiU encapçalat per Albert Antonell, un historiador local nascut el 1936 que llavors era l’alcalde de Castellar del Vallès. Corominas i Antonell van connectar de seguida i el president de Junts pel Sí va acabar a les llistes municipals. Tot i que va posar de condició poder seguir fent d’advocat, les coses no van anar com estava previst. 

Lluis Corominas - Sergi Alcàzar

Al cap d’un any, Antonell va dimitir i el grup municipal va posar Corominas de substitut. Tenia 29 anys, i el primer problema que va haver de gestionar va ser el tancament d’una gran fàbrica que havia donat feina a la població des de la crisi del tèxtil dels anys setanta. 

Ho devia fer bé perquè es va estar 12 anys al capdavant del municipi. CiU no tenia gaires alcaldes que manessin en poblacions transformades per l’impacte de la immigració. Tampoc no tenia una política municipal ben estructurada, com el PSC, que va fer de la necessitat virtut i es va aferrar al poder local per combatre l’hegemonia pujolista a la Generalitat. 

Als anys noranta, la majoria d’alcaldes venien encara dels primers temps de la democràcia i Corominas va imprimir un estil fresc a la seva gestió. Portar un municipi demana resistència física i el president de Junts pel Sí és una espècie de panzer. Sobri de paraules, té una façana de calma institucional que li dona un cert magnetisme, però viu les coses molt endins i no és un sant. Quan li convé, sap defensar-se. 

En les municipals de 1999, Corominas va renovar el seu mandat a Castellar però CiU va patir un daltabaix. Llavors, Jordi Pujol i Artur Mas el van proposar de secretari d’organització de CDC i la seva carrera va fer un altre salt. El fet d’entrar de paracaigudista en l'estructura de comandament d'un partit sense estratègia municipal li va donar molta llibertat.

La seva posició a CDC es va enfortir encara més els anys de la travessia pel desert. El fet que CiU hagués perdut la Generalitat li va donar marge per donar corda a perfils joves de l’àmbit municipal. El 2003 va entrar de diputat al Parlament i, malgrat que va mirar de compatibilitzar el càrrec del partit amb l’alcaldia, l’estrès el va portar a deixa el seient municipal el 2004.

Lluis Corominas - Sergi Alcàzar

En les municipals del 2011, CiU va superar per primer cop el PSC en nombre d'ajuntaments. El 2015, en plena crisi socialista, el seu partit va revalidar l’hegemonia territorial, ara quedant per davant d’ERC, també sota les seves ordres. Des del 2008, Corominas era membre de la Mesa del Parlament. Durant aquests anys va treballar amb Ernest Benach i Núria de Gispert i va impulsar la llei de transparència i les dures retallades que ha patit la institució. Darrerament havia estat un gran suport per a Carme Forcadell. 

Tot i l’experiència acumulada, aquest estiu va deixar la Mesa per presidir el grup de Junts pel Sí, en substitució de Jordi Turull, que va ser nomenat conseller per Puigdemont. Tots dos formen part de la generació més jove de veterans de CDC, que és l'única que ha sobreviscut la trituradora del procés. Lluitadors i poc lluïts en un context autonomista de política retòrica i ambigua, els seus perfils sembla que vagin agafant valor enmig de la destrucció d'impostures que ha produït la batalla amb Espanya.