No hi ha ningú a Catalunya que em pugui convèncer que els negociadors d’ERC no havien previst que Pedro Sánchez vetaria Oriol Junqueras a la taula de diàleg l’endemà mateix de sortir de la presó. És com quan veig Bernat Dedéu rebatent Andreu Pujol a Twitter. Em costa de pensar que baixa al fang per altruisme, o pel plaer d’exercitar la seva coneguda afició a l'esgrima.
Una cosa que passa en els sistemes poc democràtics és que tothom acaba treballant, per defecte, en la direcció del Führer. A Junqueras li convé deixar-se humiliar pels espanyols, mentre que a Dedéu li convé esgarrapar els tertulians republicans amb la punta de la seva espasa de joguina. Si Laura Borràs hagués guanyat les eleccions, Junqueras seuria amb Sánchez a la taula de diàleg, mentre que Dedéu perdria el temps amb Toni Aira.
A la Moncloa li interessa debilitar Junqueras i encimbellar una figura més petita, com ara Pere Aragonès. Al club Godó li interessa donar corda a la generació bonsai d’Esquerra per debilitar Jordi Pujol i repartir-se les despulles del cadàver convergent, sense quedar exposat del tot a l’avarícia de Madrid. A Pujol, li interessa que l’exili faci soroll perquè la flama identitària mantingui viu el seu llegat, ni que sigui a través de figures que menysprea, com ara Laura Borràs o Agustí Colomines.
ERC té la posició guanyada per explotar l’imaginari de la reconciliació i del diàleg fins a destruir-lo, amb la complicitat del PSOE
Una vegada la majoria dels actors polítics han traït els seus principis, i fins i tot el seu sentit del gust, ja no ens pot estranyar res. Les metàfores i les relacions s’aniran tornant cada cop més demencials i estrafetes. En un context de llibertat, tothom es pensaria que Sergi Sol se’n fot del físic del seu líder, quan tracta Junqueras de "judoka". Però si Lluís Companys va aconseguir passar per sant, el nou virrei pot aspirar tranquil·lament a Kung Fu Panda.
La primera Transició va funcionar perquè veníem de molt avall i perquè era fàcil que tothom pogués idealitzar la democràcia al seu gust. Els Estats Units i Europa anaven cap amunt i sortia molt barat que tots els partits —excepte ERC— se sentissin vencedors d’alguna idea. La primera Transició la van fer els traïdors, però fins i tot el rei d’Espanya, que va trair el seu pare, podia compartir alguna esperança genuïna amb els seus adversaris.
Ara que Sánchez ha fet indultar Junqueras i la resta dels polítics que es van entregar a Madrid, Espanya tornarà a quedar partida entre la comèdia africanista i la comèdia europeista. A diferència de Pujol, Junqueras només pot pactar amb el PSOE i, per tant, només pot fer de boc expiatori de la dreta. Per aprofitar-se’n, els nois d’Artur Mas esperen el moment de fer el salt a JxCat, fins i tot potser amb Jordi Graupera, que mira de fer astutament el mort enmig del camp de batalla.
No crec que la cosa funcioni. Ni tan sols l’assalt a la hisenda de Mas-Colell em sembla un atac dissuasori necessari, per part d’Espanya. A Catalunya tothom sap que l’il·lustríssim acadèmic conseller va enredar els electors com un triler, igual que la resta de polítics d’ordre. A Catalunya, tothom ho sap tot i ho ha entès tot i ja ningú no podrà oblidar el que ha viscut durant una generació, com a mínim.
ERC té la posició guanyada per explotar l’imaginari de la reconciliació i del diàleg fins a destruir-lo, amb la complicitat del PSOE, igual que CiU es va carregar l’imaginari de la democràcia i de les urnes, amb la col·laboració del PP. Això sempre que l’economia no tingui un moment de pànic, esclar. Llavors el marge per la comèdia s’acabarà abans d’hora i, com a Weimar, poden passar moltes coses, cap de positiva.
Mentrestant, Junqueras pot jugar a imitar Tarradellas i fer veure que tot va bé amb la paròdia de Suárez.