No sé si hi ha gaires europeus blancs, heterosexuals i batejats que trobin tan graciós com jo que la catedral de Notre-Dame hagi cremat com una teia en plena legislatura de Macron. Si fos mal pensat, sospitaria que es tracta d’una acció de propaganda del mateix govern francès, com si el fum de la catedral pogués tapar tot sol el creixement de la ultradreta i les protestes rabiüdes dels armilles grogues. 

Els nazis van calar foc al Reichtag i després van declarar culpable un jueu comunista que tenia problemes mentals per poder prohibir alguns partits i guanyar les eleccions. El Liceu de Barcelona també va quedar reduït a cendres en el moment més oportú, just quan l’edifici necessitava una ampliació urgent i la ressaca de les olimpíades començava a passar factura a la classe política.  

Les flames de Notre-Dame no han destruït res important, ni l’orgue, ni els rosetons del segle XIII, ni les estàtues dels apòstols, que van ser retirades tot just fa unes setmanes. No sé si ha sigut cosa de la sort o bé un miracle, però m’han explicat que les màfies de Nàpols i Sicília són expertes a incendiar monuments històrics de forma quirúrgica, per poder cobrar les indemnitzacions sense provocar mals irreparables.

Un amic que viu a pagès em diu que els parisencs no han passat de fer una “rostollada” perquè, total, tan sols han cremat els sostres de fusta de l’església i aquella agulla tan xarona del París imperial de Napoleó III ―fins i tot el gall que coronava el temple ha estat recuperat d’entre les runes―. Macron podria dimitir per donar exemple, però dirà que els rics són generosos, que els diners no són tan importants i que França ha d’estar unida.

Em fa gràcia el que ha passat a Notre-Dame perquè sempre que les elits de París perden el control del seu país, remouen el sarcòfag de Joana d’Arc i apareix el mite de la França eterna. Em costaria de trobar un símbol més adient que Notre-Dame per representar la França mítica de les esglésies gòtiques, els cementiris plens d’herois i dels productes culinaris de la terra que han defensat tants escriptors genials.

Un accident a la Torre Eiffel tindria sentit al final d’una època optimista i expansiva, com la que va esfondrar les torres bessones de Nova York. En un moment de desorientació, quan ja no es pot negar que França es perd per no haver volgut fer-se responsable del passat, és normal que cremi Notre-Dame. Els símbols tendeixen a buscar la seva destrucció ―i la seva resurrecció― quan perden el significat profund. 

El foc purifica les comèdies que no es poden sostenir i, fins a la caiguda del Mur de Berlín, França havia superat totes les crisis a base de guerres i revolucions. L’incendi de Notre-Dame recorda que París ha empobrit tant la vida regional que ni tan sols el seu màxim referent està fora perill. No sé què en deuen pensar Michel Houellebecq o Christophe Guilluy o Nicolas Mathieu, que va guanyar el Goncourt de l’any passat amb una novel·la que descriu l’agonia de la França perifèrica.

Tots tres han explicat com els abusos de París han atiat el creixement de la ultradreta i les protestes de les armilles grogues. Tots tres han sabut veure en els vicis de la capital del seu país els motius de fons de la decadència d’Occident i el crepuscle de les elits europees. Estic segur que tots tres veuen Macron com el típic liberal amb fums d’home modern que es pensa que el món avança de forma línial i viu estancat 30 anys enrere.

Amb la seva solemnitat de futbolista, Macron ha promès que tornarà a reconstruir la catedral i sembla que de tot arreu plouen donacions generoses i sentides. Però els símbols d’una civilització necessiten alguna cosa més que turistes i diners per mantenir-se drets. El foc de Notre-Dame representa el col·lapse d’una Europa que a base de confondre el progrés amb l’avarícia frívola de les seves elits ha perdut el contacte amb les arrels històriques que la van fer gran. 

Somric perquè no crec que amb aquest incendi tan modest n’hi hagi prou per millorar absolutament res.