Sembla que les elits de Barcelona i una part de l’esquerra espanyola no en van tenir prou amb la Guerra Civil i el franquisme que ara volen reeditar el pacte de Sant Sebastià, però sense tocar el Rei. Igual que en els anys trenta, Espanya només té dues sortides realistes: o bé respectar l’autodeterminació de Catalunya o bé intentar bunqueritzar-se i convertir la democràcia en un ritual simbòlic, inofensiu per a la unitat de l’Estat.
La idea que Catalunya pot renunciar a la independència a canvi d’un pacte fiscal o de blindar quatre competències és tan absurda com la idea que Catalunya podia renunciar a la independència a canvi de fer caure els Borbons i d’aprovar un Estatut. Com ja es va veure durant la República i la guerra, en els conflictes de sobirania nacional no hi ha terme mitjà, o hi ha llibertat o no n’hi ha.
Les llumeneres que intenten utilitzar ERC per tapar el buit que l’autodeterminació ha deixat en el PSC i la vella CiU haurien de recordar com va acabar Gaziel. “La república és l’enredada més gran que els catalans hem fet als castellans”, va escriure el director de La Vanguardia a Lluís Companys, quan ja era massa tard. El diari dels Godó sempre cau dret i es pot permetre embolicar la troca, però el país no es pot permetre més experiments.
La capçalera insistia ahir a preparar el terreny per tal que les negociacions entre ERC i Pedro Sánchez esdevinguin la base d’una consulta sobre l’ampliació de l’autonomia que divideixi els votants de l’1 d’octubre. Per donar cobertura a la idea, el diari fins i tot explicava les converses secretes que CiU va tenir amb el PP abans del 9-N, quan mig país creia que ho tenia a tocar, per frenar el creixement de l’independentisme amb una proposta alternativa.
Com escrivia el vicepresident Pere Aragonès en un article, els dirigents d’ERC no n’han tingut prou de fer votar a la militància una pregunta rocambolesca, digna de la vella Unió de Duran i Lleida. Amb el suport del grup Godó, també pretenen sotmetre a votació dels catalans els acords de les negociacions que liderin amb Pedro Sánchez. El deliri és tan gran que Marc Álvaro comparava ahir en el seu article el prestigi de Junqueras amb el Tarradellas el 1977.
Miquel Iceta, Fernández Teixidor i l’expresident de Societat Civil Catalana, cadascun des de la seva barca, remen en la mateixa direcció. Diumenge, Iceta declarava en una entrevista a ElDiario.es: “Jo visc a Catalunya, necessito més autogovern, més bon finançament, més reconeixement i més pes". El dirigent socialista, que va viure el final penós de Zapatero, de Maragall i de Montilla, encara pidolava, després de defensar la conllenvancia orteguiana dels anys trenta: “Catalunya necessita guanyar algun partit”.
Amb aquest clima, és normal que Cebrián recordi a Sánchez que Espanya no té només una crisi de govern, sinó una crisi d’Estat com una casa de pagès, en un marc internacional cada vegada més convuls. Un govern del PSOE amb el suport d’ERC i de Podemos no tindrà marge per aportar res a la situació que no sigui un augment de la frustració. Només cal llegir El País i l’ABC per veure com de fàcil serà pastar el terreny per tornar a dividir Espanya entre feixistes i rojo-separatistas.
Amb la crisi econòmica a la cantonada i el conflicte nacional sense resoldre, o resolt sota premisses falses, els hereus de Franco tindran el vent de la història a favor per fer el que sempre han fet. Ni ERC tindrà mai la venjança sobre CiU que anhela, ni la tindrà el PSOE sobre el PP. Renunciant a la veritat sobre el conflicte català, les esquerres han perdut la batalla del discurs i del llenguatge, i com més insisteixin a fugir endavant més estrepitós serà el seu fracàs.