El Financial Times portava aquest cap de setmana la ressenya del nou llibre de Christopher Clark, Time and Power. Clark és conegut per dos llibres que van saber tocar el moll de l’os dels desastres europeus del segle XX, Iron Kingdom i The Sleepwalkers. 

El primer llibre estudia els orígens i l’esplendor de Prússia, fins a la seva desaparició sota les runes del III Reich. El segon se centra en els prolegòmens de la Primera Guerra Mundial, i explica com la guerra de papers i d’aliances va atrapar les elits del continent en una lògica diabòlica que no van poder aturar.

Tot i que no he tingut temps d’entrar en el llibre nou de Clark, la introducció comença amb una frase bonica: “Així com la gravetat doblega la llum, el poder doblega el temps”. Des de les primeres planes, l’historiador australià es compromet a explorar els efectes que la consciència històrica té en la manera d’exercir el poder i d’organitzar les societats.

Com diu Clark, els països tenen una memòria profunda, i hi ha una lògica en la manera com es veuen a si mateixos, fins i tot quan un règim polític abjura de l’anterior. A la vegada, la història evoluciona o canvia de registre quan apareixen governants que tenen una idea pròpia del passat i d’allò que és permanent i decisiu en el període que els ha tocat viure.

El llibre fa servir quatre figures de la història d’Alemanya que van haver de navegar en èpoques d’inestabilitat i que les van afrontar amb objectius i mentalitats molt diferents. Frederic Guillem de Brandenburg, Frederic el Gran, Bismark i Hitler es presenten com a figures arquetípiques més que no pas com a mers actors històrics d’un país concret.

Ara que Europa sembla haver perdut el nord, és probable que el llibre de Clark torni a tocar tendre. El futur del continent depèn en gran mesura de la idea que Alemanya desenvolupi els propers anys del seu passat i del paper que ha de jugar en el món. Tot i així, n’hi ha prou de veure series com The Spanish Queen o Knightfall per adonar-se que Espanya és l'autèntic forat negre de la història europea.

La introducció del llibre de Clark m’ha fet pensar molt en la sensació que la gran majoria de polítics catalans i espanyols transmeten d’estar-se ofegant en el seu propi temps històric. L’aparició de Vox, la força de ciutadans o la resistència de la cultura processista són fenòmens tòxics que s’alimenten del buit que el segle XX ha deixat a Espanya.

Si els hispanistes haguessin fet la seva feina, en comptes d’explicar sopars de duro per guanyar premis i diners, en els despatxos de Madrid i Barcelona potser hi hauria més perspectiva històrica i Europa funcionaria una mica millor. La manera com et relaciones amb el passat marca la manera com lluites pel futur i el construeixes, i Espanya encara sembla atrapada en el forrellat retòric i sentimental de la Transició. 

A Catalunya, els partits del Parlament, inclosa la CUP, han decidit que la independència és impossible com a mínim per una generació. Imbuïts per una idea del passat estreta i moralista, es refugien en debats folklòrics que responen més a les ombres projectades pels traumes antics, que no pas a l'onada de canvis generals que està transformant el món.

Espanya és una peça important pel progrés d’Europa, però s’està convertint en un mirall grotesc del seu estancament. Sense una idea imaginativa i rica de la història, obsedits per mantenir un lloc en la cadena de favors, la majoria de polítics catalans i espanyols semblen sords a la geopolítica i a les conseqüències que l’evolució del món tindrà per Europa, si no apareixen líders que comencin a pensar millor.

En el fons, és ben senzill. Si l’Europa dels germànics acaba novament als Pirineus, o si Espanya es torna a embolicar amb experiments federalistes i republicans, repetirem la història de sempre, amb l’afegit que el continent ja no és al centre del món. Si Catalunya és capaç d’exportar les seves forces, en comptes dels seus petits monstres, les possibilitats de conservar el que s’ha guanyat seran molt més grans.