El recull d’entrevistes de Monterrat Roig que Gemma Ruiz i Albert Forns han reeditat m’ha recordat aquestes polèmiques sobre el dietari íntim de Joan Ferraté que els lletraferits del règim de Vichy arrosseguen darrerament per Twitter. Vivim en un desert d’idees estèrils, en perill constant d’ésser esclafats per la buidor i la mandra mental que alimenta els petits inquisidors de la nova Espanya progre.

La primera edició d’Els retrats es va publicar el 1975. Portava un pròleg discret de Jordi Carbonell, que lamentava que cada generació de catalans hagués de començar de zero. Sense bombardejos ni daltabaixos entremig, el pròleg era fàcil d’actualitzar. Quatre dècades de democràcia donen perspectiva, sobretot si els feixistes no t’han apallissat a la universitat amb la complicitat de la policia, com li va passar a Carbonell.

El pròleg de Ruiz era una oportunitat per situar Roig en la tradició catalana i veure què ha quedat de la seva obra sense exageracions ni trampes. Quan era adolescent, i portava els cabells llargs i fumava marihuana, Roig era l’única firma de l’Avui que no em queia de les mans. Vaig llegir el seu darrer article assegut a la tassa del vàter mentre mirava d’escaquejar-me de parar la taula. Es deia "Un múscul resistent" i parlava del cor. No he pogut oblidar-lo.

Roig semblava una dona independent i moderna, però no es va saber elevar per sobre del seu context polític. Això es veu en les mateixes entrevistes, sobretot davant de figures prominents d’abans de la guerra com ara Josep Pla, Pere Calders, Tísner o Mercè Rodoreda. Igual que li va passar a Terenci Moix o a Baltasar Porcel, l’ànima de Roig va quedar atrapada en el laberint d’oblits i prejudicis de la Transició, fins a morir literalment d’esgotament. 

Igual que les entrevistes de Porcel, els retrats de Roig tenen un valor literari però sobretot testimonial —que com diu Jordi Pujol és el consol dels derrotats—. Tot i així, no es mereixien el pròleg estrident i cofoista que li ha fet Gemma Ruiz. La pedanteria de Roig queda compensada pel seu talent i per les seves ganes d’aprendre. La inconsistència de Ruiz és tan pintoresca que com a molt serveix per explicar perquè la nostra petita Oriana Fallaci no va acabar de sortir-se'n a l’hora d’elevar-se i de pensar a 20 anys vista.

Quasi fa vergonya aliena que Ruiz utilitzi el discurs de gènere per revaloritzar Roig i parlar de tu a tu amb l’autora, com si fos un taxista d’aquests que t’expliquen la vida. L’anàlisi que Ruiz fa de la conversa entre Roig i Rodoreda és per llençar el llibre per la finestra. Les anècdotes no sols no capturen l’esperit de l’entrevista, sinó que precisament serveixen per amagar o distorsionar les opinions que a la prologuista no li agraden.

Com passa amb el govern socialista d’aquests dies, l’entusiasme forçat de Ruiz amaga una escandalosa manca d’idees i de coneixements. La prosa hiperbòlica —“prodigiós, dinamita”— fa pensar en aquests actors de les sèries espanyoles que criden perquè no saben actuar, ni probablement entenen què diuen. També m’ha recordat els pròlegs dels reculls periodístics de primers del segle XXI que intentaven espanyolitzar Pla i Xammar per fer-los digeribles al PP.

La cirereta del pròleg és una anècdota que s’ha comentat manta vegades. “Amb unes cames tan llargues no cal que escrigui”, sembla que Pla li va dir a Roig quan la periodista li va demanar consells per ser escriptora. Pla creia amb raó que hi ha una relació molt prima entre l’ofici d’escriure i la prostitució i que si realment tens alguna cosa a dir és més útil desprendre’t de la coqueteria gratuita que col·leccionar consells genèrics d’autors famosos.

Després d’aprofitar l’anècdota per fer-se la graciosa, Ruiz diu que Pla era “curt”. El seu victimari m’ha recordat els lletraferits que no perden ocasió de moralitzar sobre la sexualitat de Ferraté. En la nova Espanya progre, la qüestió, per prosperar, és tenir un greuge, no una bona idea. És així com goses tractar Pla de curt de gambals o estigmatitzes l’obra més honesta d’una figura intel·lectual de primer ordre que va viure turmentat pels seus gustos sexuals, sense haver-la entès tot i haver-la llegit.