Els burgesets de la piscina que durant la Transició van pactar amb els socialistes espanyols per mantenir la casa a Cadaqués ara pactaran directament amb la ultradreta per protegir la seva posició. Com que els seus fills fa temps que han desconnectat de la política i només perden l’oremus pels cotxes i els diners, s’han comprat a Manuel Valls perquè vingui de París a fer-los de minyona. 

El polític més mal considerat de França ha estat cridat a Barcelona amb la idea que es converteixi en un nou Pasqual Maragall, que ja va entrar a l’Ajuntament de la mà del seu tiet falangista. Es tracta de ressuscitar l’èpica d’anunci de compresa del PSC dels anys noranta, però amb un vernís de caire autoritari que connecti amb la influència de la Xina i que deixi espai al processisme per explotar el victimisme identitari.

Ada Colau va servir per aturar el primer assalt de l’independentisme a Barcelona. Però el discurs de l’alcaldessa no serveix per atacar el dret a l’autodeterminació. A més, Colau transmet una imatge de treballadora aragonesa de la Seat que excita el classisme dels nous amigots de Valls. No és casualitat que els mateixos unionistes que es lamenten que Colau enfonsa Barcelona es dediquin a promoure el nepotisme a Esade per mirar d'envernissar la mala fama del mercenari de París. 

Els nois de l’Upper Diagonal estan a punt de descobrir que, en democràcia, no pots exercir de classe dirigent si no saps respectar el vot del poble. Una cosa era riure-li les gràcies al franquisme, quan la sang i els comunistes corrien per Europa, i una altra cosa molt diferent és tenir tractes amb els hereus de la dictadura que van humiliar els teus pares i els teus avis per evitar la independència i convertir el xoc democràtic amb Espanya en una nova temptativa de xantatge.

La segona transició està en marxa i els senyorets de Pedralbes han pactat amb Ciutadans de quedar-se Barcelona a canvi d’ajudar-los a conquerir Espanya, igual que, el 1978, van pactar amb el PSOE a canvi de contribuir a posar Felipe González a la Moncloa. El pla té la complicitat dels líders processistes, que no sols pensen a ser útils a Espanya per poder sortir de la presó o per poder tornar d’una vegada de l’exili. A més, també aspiren a continuar manant com si aquí no hagués passat res.

Els consultors d’Esade haurien de fer més cas dels experts americans que ja han notat com el centre de la democràcia s’ha desplaçat cap a la base. El fenomen té una explicació lògica. En un entorn de tecnificació, que elimina intermediaris i que promou les relacions horitzontals, les classes dirigents que ho confien tot als quartos i als tòpics amortitzats estan condemnades a fracassar o a crear monstres perillosos. 

Li poden preguntar a Hillary Clinton. Mentre els xinesos no governin Occident, la democràcia exigirà cada dia més esperit i creativitat i, per poder tenir un discurs, Valls necessita massa que El Periódico publiqui que Barcelona està plena de rates i que Puigdemont és un pallasso. Qualsevol candidat que surti de les primàries proposades per Jordi Graupera en tindrà prou de dirigir-se lliurement a la intuïció dels ciutadans per tornar l’orgull a Barcelona. 

Valls és un intent de reproduir el clima polític de la LOAPA, que va servir per tancar la Transició, després del cop d’Estat de Tejero. La diferència és que l’1 d’octubre no van ser les unitats de l’exèrcit espanyol i de la Guàrdia Civil les que van sortir al carrer, per ordre de la casa Reial. Van ser la majoria dels barcelonins, que no van dubtar a enfrontar-se a la policia espanyola per defensar les urnes, mentre els cossos de seguretat de la ciutat, els Mossos i la Guàrdia Urbana, s’ho miraven. 

El col·lapse dels països comunistes i la caiguda del Mur de Berlín demostra que la vida posa una resistència natural més corrosiva que no sembla a les temptacions autoritàries dels Estats. Després de l’empastifada que els partits sobiranistes han fet amb l’herència de Pujol, ara tindrem l’ocasió de veure com els burgesets de la piscina contribueixen a escampar el caos amb els seus experiments neocatalanistes. 

Alguns dels meus amics fa temps que els esperen. Diuen que tenen ganes de fer-los pagar que, podent-se apuntar a l’autodeterminació, hagin triat una via tan facilota i rematadament reaccionària de salvar-se.