L’algoritme del Youtube m’ha recomanat una versió de l’any passat de Big City Nights, la primera cançó de heavy metal que vaig escoltar a la vida. Feia vuitè d’EGB i estava en un autocar amb la classe, camí de Binibeca, aquell poble menorquí de cases pintoresques que és com un pessebre del món mediterrani extingit pel turisme. 

Acabava d’escoltar Nebraska, el disc més íntim i auster de Bruce Springsteen, i un company em va passar una cinta pirata del World Wilde Life, un recull de temes tocats en directe pels Scorpions en grans estadis. La primera cançó que va sonar va ser Big City Nights, un èxit del grup que em sembla que es troba a l’àlbum Love at First Sting

Les guitarres estridents, i aquelles veus agudes de bàrbar enfadat, em van semblar sortides d’un altre planeta. Vaig aconseguir una còpia del disc amb el mateix afany de veure món que el dia que vaig ballar per primer cop amb una noia o que, anys més tard, vaig tenir un grup. Si hagués sabut que el cantant era tan baixet potser no hauria posat interès a entendre què deia la lletra.

Sempre em va semblar que Big City Nights parlava de ciutats més emocionants i perilloses que Barcelona i, per tant, de farres més divertides que les meves. Igual que les rosses mortíferes del videoclip, tenia més necessitat de creure que aquelles nits salvatges existien que no pas de conèixer-les. L’abundància no ens havia tornat encara llepafils i els plaers de la imaginació tenien més prestigi que els detalls comptables dels discursos igualitaristes.

M’ha sorprès que, 35 anys després, els Scorpions fossin capaços de fer sonar en directe una cançó tan macarra, contundent i juvenil. Vaig tornar a escoltar Big City Nights amb un neguit estrany, com quan t’emboliques amb un antic amor i per un instant et sembla que has recuperat un sentiment perdut o quan et lleves d’una nit equivocada i d’entrada et sembla que la festa continua.

No sé com es pot cantar durant més de 30 anys la mateixa cançó sense perdre l’entusiasme. Els guitarristes de Scorpions sembla que s’hagin de trencar quan boten dalt de l’escenari o giravolten sobre ells mateixos com si fossin Michael Jackson. El cantant mira de no moure’s massa; potser per no forçar l’artrosi, evita fins i tot tocar la pandereta. Però malgrat els anys i les arrugues el tema peta igual que el primer dia. 

He investigat el grup per internet i en el mateix festival hi van tocar els Kiss, que porten 38 anys de carrera. A punt de fer els 70, Gene Simmons es va enfilar dalt d’una tirolina i va passar per damunt del públic armat amb el baix i el maquillatge de cavaller gòtic. També llegeixo que Netflix estrenarà aviat un biopic dedicat a Motley Crue, un altre dels grups que vaig descobrir seguint la veta oberta pels Scorpions.

És possible que algunes estrelles del rock ressuscitades visquin atrapades en els seus èxits, però no sé fins a quin punt no són les societats democràtiques les que, atemorides pels seus antics excessos, s’han convertit en un gran geriàtric. Big City Nights m’ha fet pensar que, en realitat, el temps no existeix, o que el temps el crees tu amb les teves experiències i que hi ha més vitalitat en algunes velles cançons amortitzades que no pas en els discursos aparentment revolucionaris que ara s'intenten vendre.

Enric Vila
Guerra de paper Els duelistes Enric Vila
Enric Vila
opinión Cavalls Enric Vila