En els moments de més perill i confusió sempre miro de recordar que hi ha molta diferència entre perdre’s i equivocar-se. L’home que s’equivoca, per més que pateixi, viu encara a través de la possibilitat. De la seva equivocació se’n pot extreure alguna idea clara sobre el món i alguna lliçó de la qual tothom en pot aprendre.

L’home que s’equivoca, per més que dubti d’ell mateix, encara sap qui és i cap on vol anar. L’home que s’està perdent a si mateix el veus viure cada cop més atuït i més a la defensiva. Tot i que faci grans declaracions d’amor o que tingui molts amics, no es pot treure del damunt el pes de l’aïllament. Com més s’allunya d’ell mateix, més es deixa enlluernar i menys li costa trobar excuses.

El procés de perdre’s és un camí llarg i subtil de desconnexió amb el talent que ens ha vingut donat a través de la saviesa de la llengua i de l’amor pur de la mare. Equivocar-se pot fer mal, però no et destrueix la intuïció ni el sentit de transcendència. Sovint la gent es perd per por d’equivocar-se i s’allunya dels seus somnis lentament, bressolat pel cofoisme i per la necessitat d’aparentar. 

Em fan gràcia els espanyols que ens alerten del perill de desconnectar-nos de la realitat, com si la realitat més fonda que conec no fos el meu propi estat de consciència. L’essència de les coses se’m revela en la mateixa relació que estableixo amb tot allò que dic o faig. Quan aconsegueixo de situar-me en el meu centre, el món gira més a poc a poc i sembla que tot sigui possible d’ésser conduït cap a solucions més harmòniques.

A Catalunya, aquesta complicació és fàcil de veure perquè la comèdia humana conspira amb especial intensitat per intentar buidar-te el gest. A molts catalans els costa de relacionar la destrucció del seu propi país amb la destrucció dels seus amors i dels seus interessos més pregons, que són els que fructifiquen més a llarg termini. Com deia Ciceró, l’estigma de l’esclau és parlar la llengua del seu amo i, per tant, veure el seu propi món a través de la sensibilitat d’un estranger.

Cada cop que un català parla en castellà mata una mica el seu futur i el seu passat, i embruta els camins que el podrien ajudar a esmolar la intuïció i a pensar més enllà de la seva circumstància. L’home es perd a còpia de negar-se, quan falseja la seva relació amb el paper que de debò li agradaria de jugar en el món. Tothom porta un rei a dins, però no tothom en sap reconèixer les virtuts i els defectes, ni posa l’esforç que cal per defensar-ne la corona. 

Amb el temps, he observat que les persones que saben viure connectades amb el moll de l’os del seu talent sempre estan més o menys contentes. En canvi, els intel·lectuals que parlen més de realisme solen ser fatxendes i fer cara d’haver patit una desgràcia irreparable. Tothom té dret a lluitar per sentir-se rei d’alguna cosa i per això cada dues o tres generacions tornem a buscar la inspiració en el Renaixement i en la democràcia grega. 

A la vida, res no és tant inspirador com veure l’esforç que les persones fan per anar destil·lant la millor versió d’elles mateixes i res no és tant trist com veure altra gent que s’abraça a la misèria per justificar el seu patètic conformisme. La mort és el regal que Déu va fer als homes perquè sentissin la seva companyia i s’animessin a posar el seu granet de sorra a la creació. Si vius com si mai no t’haguessis de morir, o com si ja fossis mort, que és el mateix, acabes consumit pel tedi i la melangia.

A mi m’agradaria saber viure com el duc de Wellington, que plorava els morts després de cada victòria, però que era implacable mentre durava la batalla. Wellington no va perdre mai de vista que, si filava prim i tot anava bé, un dia podria retirar-se i contemplar la seva pròpia glòria des de casa, abans d’acabar els seus dies. A diferència de Napoleó, que era vanitós i impacient, Wellington escoltava l’emoció de cada moment sense deixar-se arrossegar per la ferida. 

De vegades cal tenir paciència per deixar que els problemes agafin el significat que necessitem per abordar-los. D’altres, cal saber agafar-los pel coll sense pietat abans que se’ns podreixin dintre. En el fons, tots sabem quan estem lluitant a vida o mort per defensar una bona causa, i quan només fem veure que lluitem perquè mai no hem tingut el valor de lluitar de debò o perquè ens hem perdut i ja no sabríem fer cap altra cosa.