La violència als carrers de Barcelona ha sigut una resposta desesperada, però lògica, a les comèdies de Junqueras i la resta de polítics processistes, aquests darrers anys. Les tanganes amb la policia eren imprescindibles perquè els catalans poguessin tornar a votar ERC o JxCat, sense perill d’ésser traïts un altre cop en les properes eleccions. 

Els joves de la caputxa i la litrona tenen més intuïció política que els analistes de La Vanguardia, cada dia més corromputs per la por de perdre la feina o l’ambició de viure sense fotre brot. La violència ha posat a les eleccions el toc de realitat que els catalans necessitaven per alliberar el vot de la propaganda dels diaris i dels pactes ocults.

Els enfrontaments amb la policia han convertit ERC i JxCat en material de barricada per aturar el full de ruta espanyol. Encara que no sigui bonic, els contenidors incendiats, els cotxes cremats, i els manifestants hospitalitzats i detinguts, han reduït moltíssim el marge de maniobra dels partits processistes per pactar de sota mà amb Madrid.

Els partits de la Generalitat han condemnat els aldarulls perquè s’hi jugaven la credibilitat dels seus acords i els permisos penitenciaris dels presos polítics. Però si el PSOE no va voler els vots de Rufián en la passada legislatura, encara els voldrà menys ara que l’independentisme està tacat de policies nacionals ferits, contenidors socarrimats i civils detinguts.

L’aparició de la CUP en la política espanyola és un intent de donar aire a ERC i JxCat perquè es reivindiquin com a partits d’ordre. Forma part de la clàssica estratègia d’associar el rupturisme amb l’extrema esquerra, per poder estigmatitzar-lo, però el partit d’Anna Gabriel fa temps que ha perdut l’aura de partit excepcional i cremarà més ràpid que una teia. 

Com vaig llegir al Twitter, que proporciona opinions més sensates i genuïnes que els diaris, ens espera una època llarguíssima de degeneració i d’estancament. El procés de putrefacció de l’Espanya de la Transició serà tan llarg com el del franquisme i les bufetades amb la policia esdevindran part de la nova cultura política del país. 

Als anys trenta, Francesc Pujols va escriure que Cambó havia intentat domesticar Espanya agafant-la per les banyes com si fos un brau i que Espanya s’havia defensat amb les potes, clavant coces a tort i a dret. Al règim del 78 li ha passat el mateix amb Catalunya. Sánchez ha intentat dominar l’independentisme a través dels seus polítics i els seus votants s’han defensat com han pogut.

Justament Màrius Carol vaticinava ahir, en un editorial, que “costarà deu i ajuda posar Catalunya al seu lloc”. Ves que, a còpia d’insistir a barrejar la democràcia amb el matonisme, no surtin polítics disposats a tallar les subvencions milionàries que La Vanguardia rep de la Generalitat. Mentre els vots dels catalans no signifiquin res, tothom en patirà les conseqüències tard o d’hora. 

Fins i tot els alemanys, que no sé si estan gaire tranquils amb els miraments que el PSOE té amb el franquisme.

Jordi Galves
Diari de la revolta (11) Forces del desordre Jordi Galves
Bernat Dedéu
Opinió Als joves Bernat Dedéu