Es diu poc i s’hauria de dir més. Si el 1931 els Borbons van caure és perquè, amb la dictadura de Primo de Rivera, els polítics de la Restauració van perdre el control de les grans ciutats, especialment el control de Barcelona. Esgotat el lerrouxisme, i desacreditada la Lliga per la seva col·laboració amb els militars espanyols, els catalans van donar una victòria inesperada i traumàtica a un partit improvisat que es deia ERC.

No estem encara a les portes d’un sotrac tan gran, però la distància entre el règim del 78 i les ciutats es va fent grossa i subversiva. Pedro Sánchez va tan curt de recursos que vol presentar Miquel Iceta a les eleccions municipals de Barcelona. Les elits de la ciutat tampoc no van sobrades. He llegit que volen promoure per alcalde a Sandro Rosell, l’home que va trair Joan Laporta per laminar la influència nacional del Barça i per afirmar els interessos oligàrquics del comte de Godó.

Oriol Junqueras té presa la mida als enemics, i deu resar perquè Ernest Margall s’aguanti una mica els pets. El líder d’ERC sap que les eleccions són una farsa, i que Maragall és el candidat més realista que pot presentar. En un clima de repressió i de decrepitud, on qualsevol cosa és susceptible d’empitjorar, val més un boig conegut que no pas un savi per conèixer. Maragall és una quota de poder i alhora un escarni al règim de Vichy que gestiona la mateixa ERC.

Junqueras la sap llarga i, mentre es dedica a engreixar tots els porcs que genera la pressió d’Espanya, els convergents busquen el seu lloc al món sense entendre gaire res. Quan llegeixo Vicent Sanchis o Agustí Colomines, per exemple, i veig els pals de cec que donen, pobres, em venen ganes d’ajudar-los a creuar el carrer. Si m’oblido del cinisme i dels menyspreus que han gastat, fins i tot sento l’impuls de dur-los una manteta perquè no agafin fred en el seu enèsim viatge al centre.

L’abstenció comença a pesar, i ja no es pot pintar com una rebequeria d'hiperventilats i d’articulistes marginals que tenen Patreon. El camió de l’Isidre que Salvador Sostres va prometre amb tanta eufòria aquest hivern, sembla que no acaba de passar. Francesc Marc Álvaro parla molt d’antipolítica, però ningú no pot dissimular que l’abstenció és l’única oposició democràtica civilitzada a l’autoritarisme espanyol, encara que això, de moment, sigui dir molt poc.

L’abstenció comença a pesar, i ja no es pot pintar com una rebequeria d'hiperventilats i d’articulistes marginals que tenen Patreon. És l’única oposició democràtica civilitzada a l’autoritarisme espanyol

Espanya necessita donar llustre a l’Ajuntament de Barcelona per pressionar els independentistes que no voten abans que la cosa no surti de mare. Sense l’optimisme de les ciutats, la política es torna de cartró pedra, i els empresaris i els intel·lectuals semblen buròcrates d'un partit xinès. El Periódico publicava ahir un Publireportatge sobre els suposats emprenedors que han de salvar el país que il·lustra la dinàmica que es genera quan la cultura urbana es falsifica.

Si l’abstenció creix, és probable que el record de Primàries comenci a generar neguit. Jordi Graupera encara està mentalment bloquejat per la derrota de fa tres anys, però el discurs de la seva campanya és força vigent. Jo diria que el fet que Primàries hagi perdut el seu cap més visible pot ajudar a revifar la idea i fins i tot a fer-la més transversal i difícil de manipular. A mesura que els humoristes i les feministes s’entreguin al capitalisme d’amiguets, el camí també es veurà més clar i més urgent.

Em sembla que va ser en un llibre de Slavoj Zizek que vaig llegir per primer cop un elogi a les possibilitats subversives de l’abstenció. Els convergents més rebotats es pensen que ERC mira de substituir-los, però el partit de Junqueras treu els vots de la runa del país. ERC és una barricada contra la normalitat, més que un partit. La gent veu ERC com un mal menor perquè sap que la democràcia no es pot dividir i que, dins d’Espanya, els republicans sempre seran uns matats sense marge per fer res.

Mentre els polítics del país pensin en termes de covard/valent, Barcelona s’anirà ensorrant, i les classes mitjanes que van impulsar les consultes populars se sentiran cada cop més orfes de partit. Tot just ara es comença a veure fins a quin punt la por i l’obsessió de la unitat d’Espanya ens han fet descuidar el talent i la intel·ligència. Quan arribin les factures grosses d’aquests anys perduts, potser s’entendrà millor per què no hi ha alternativa intel·lectual ni política a l’autodeterminació.