La política catalana ha entrat en la darrera fase de descomposició, abans de regionalitzar-se o de renéixer de les seves cendres. L’estat espanyol ha arrossegat els partits processistes a una contesa electoral massiva per tal de liquidar-los a camp obert i vendre’n les despulles en el mercat d’estiu. 

Els editors de La Vanguardia veuen cada dia més a prop el dia que podran titular que l’independentisme ha perdut l’hegemonia a Catalunya. Pressionats pels jutges espanyols, Junqueras i Puigdemont són com dos gladiadors de circ romà que lluiten a vida o mort en un combat sense esperança, per veure qui dels dos morirà uns minuts més tard entre les urpes dels lleons. 

En el fons, tots dos creuen que necessiten acabar amb l’altre per poder justificar els seus errors i les seves mentides. Seria més pràctic que tots dos es posessin d’acord i miressin d’emprar les darreres forces que els resten per tal de fer mal a l’enemic comú. Per desgràcia, la mateixa manera de fer que els han anat empenyent fins a la situació actual, ara no els permet ni tan sols d'imaginar altres estratègies per mirar de sortir-se'n.

Com els dos oficials napoleònics d’Els duelistes, els líders d’ERC i PDeCAT són titelles d’un imaginari pintoresc que els sobrepassa. En la novel·la de Joseph Conrad, només l’atzar impedeix, una vegada i una altra, que els numerets histriònics dels dos oficials acabin de mala manera. L’Estat espanyol fa temps que treballa amb la idea que l’independentisme només pot ésser vençut per les seves pròpies pallassades.

La purga que Puigdemont ha fet a les llistes electorals recorda la remodelació del govern que va impulsar poc abans de l’1 d’octubre. Llavors, el president exiliat va acceptar d’omplir les conselleries de figures com Clara Ponsatí o Joaquim Forn, convençut que el referèndum no s’arribaria a celebrar. La idea era que els sectors moderats de PDeCAT poguessin carregar el mort del fracàs de Junts pel Sí a l’anomenat independentisme dur i promoure Santi Vila.

El win-win ha costat vides personals, però sense aquella remodelació l’entorn convergent hauria perdut la poca credibilitat que li quedava i el partit de Junqueras seria ara hegemònic a Catalunya. Com que la utilització dels presos ha obert la veda a l'explotació del dolor, Junqueras es defensa de les tàctiques convergents utilitzant el feminisme com si fos un gas mostassa. Com em va dir un home d’ERC, ”les nostres noies sempre cridaran i ploraran més que les convergents”.

Mentre el processisme es converteix en un erm sembrat de vulgaritat i de cinisme, el president Mas espera l’hora de tornar, com si fos De Gaulle, per posar una mica d’ordre. Puigdemont acabarà entregant els vots dels catalans identitaris, pel mateix motiu que va malbaratar la declaració d’independència i va mentir prometent que tornaria. No oblidem que va ser ERC qui va tombar el govern de Pedro Sánchez.

Malgrat les teories de pissarrí, la baixada de nivell de la política autonòmica fa indiferent que l’unionisme guanyi o perdi les eleccions a Catalunya. L’independentisme només podrà mantenir el pols amb l’Estat si les eleccions espanyoles s’han de repetir i les primàries fan un resultat a les municipals que desestabilitzi el sistema de partits. La CUP, que és una unió de soldats, ha vist la jugada i ha desestimat d’anar a Madrid per concentrar els efectius allà on encara té prou força per mantenir oberta la ferida i fer-la sagnar.

Com explicava Antoni Puigverd en un article sobre Enric Millo, la fractura social a Catalunya només existeix entre la classe política. Els dirigents que han portat el país a la situació actual estan enfrontats per odis africans i només una cultura democràtica de base podrà donar una sortida civilitzada a la política catalana. Altrament, la manca de legitimitat de les institucions espanyoles anirà dissolent Catalunya en un Vietnam de posicions cada vegada més grotesques, diabòliques i polaritzades.

Marçal Sintes
opinió Què pretén Puigdemont? Marçal Sintes
Cristina Sánchez Miret
opinió No, dues vegades: és culpa de Puigdemont Cristina Sánchez Miret