Ja es veu pels diaris que els judicis no han tingut l’efecte catàrtic que els governs de Madrid i Barcelona esperaven. Com que els partits no en tenen prou d’exhibir la desgraciada situació d’uns líders polítics que han mentit, ni d’espantar els votants amb els fantasmes de l’Espanya eterna, l’única manera de controlar el país és furgar en el sentiment de discriminació personal dels catalans.

La discriminació és una idea que ofereix grans possibilitats perquè no té límit. Tothom es pot sentir discriminat per algun motiu, i més en un país ocupat com Catalunya, amb una cultura de la queixa tan ben organitzada i tan rendible. Ciutadans va fer-ne un ús magistral per revifar les brases del ressentiment que va generar l’arribada massiva d’espanyols durant el franquisme, quan el català estava prohibit. 

El processisme li va seguir la veta i, els darrers anys, la mort del catalanisme i la putrefacció del seu cadàver insepult, ha tornat la cultura del memorial de greuges cada cop més pintoresca. L’altre dia, a la universitat de periodisme, em va deixar de pedra veure la quantitat d’alumnes que li retreien al company que havia escrit la millor crònica de la classe que hagués qualificat de gras un jugador del Barça en baixa forma que fa panxa.

A mesura que una societat perd la capacitat de fer propostes constructives la gent busca l’oxigen en les seves febleses i traumes particulars i la cultura i la política es tornen comèdies impostades que omplen de palla els cervells prometedors. Quan tens un passat en runes, és més fàcil que l’esperança es redueixi a les qüestions pràctiques de la supervivència, i que la hipersensibilitat disfressi de paraules pomposes les manies persecutòries més absurdes.

Així tens polítics de casa bona que satisfan la seva vanitat donant peixet als pobres, espanyols que es fan independentistes sense conèixer Catalunya, humoristes que escarneixen la llibertat, o noies guapes que es fan passar per lletges per mirar de destacar la seva intel·ligència sovint poc treballada. La pèrdua d’esperança en el futur, combinada amb el paternalisme dels Estats, fabrica petits narcisos convençuts que el món s’ha de fer a la mida de les seves inseguretats o insatisfaccions.

El prestigi que ha adquirit la cultura del greuge té motivacions històriques i econòmiques a tot Occident. Les víctimes solen pujar al carro dels vencedors en els moments de crisi i són llençats al bell mig de la carretera, sense cap consideració, una vegada el poder se n’ha servit. A Catalunya, com que el poder institucional és una broma, el discurs de la discriminació no té tan sols molt més recorregut; també és ideal per infantilitzar les bones idees o per exposar-les a les radiacions corrosives del cinisme.

No és casualitat que, en els darrers anys, mentre la política catalana vivia de discussions bizantines sobre els col·lectius indefensos o discriminats, el país hagi perdut posicions en el tren de la globalització. Mentre el president Torra fa tuits entusiastes sobre els suposats progressos de l’economia catalana, la mega-regió de Barcelona-Lió ha davallat a la 28a posició del rànquing mundial. A principis d’aquest segle ocupava una onzena plaça força esperançadora.

És veritat que la capital de Catalunya ha de competir lligada de peus i mans als interessos de Madrid, però l’adversari principal del país és la facilitat amb la qual es poden explotar els greuges més delirants i microscòpics. Veure com els polítics processistes treuen partit de la repressió espanyola per intentar tapar les mentides que han dit els darrers anys dona una idea de la mena de monstres i de fracassos que el victimisme és capaç de generar.

Quan el president d’Andalusia diu que els parents dels seus votants estan discriminats a Catalunya en el fons imita el que fan aquí polítics i articulistes quan inflen el sexisme, el classisme o la repressió espanyola per treure’s les puces de sobre. Com sempre, Catalunya ha aconseguit infectar Espanya amb les seves neures de nació ocupada. El processisme no deixa de ser una mena d’imperialisme noucentista en negatiu, que només pot aspirar a empatar en el millor dels casos.

Si els espanyols deixessin en pau Catalunya, perdrien una part de territori, però guanyarien el món. Com d’altres vegades, prefereixen dividir per imperar, encara que aquesta estratègia escampi la degeneració a casa seva. En un panorama internacional complicat i competitiu, serà cada cop més fàcil furgar en les insatisfaccions de la gent per controlar-la. Els catalans hem de decidir si volem ser la claveguera d’Occident o la seva punta de llança. No tenim gaire marge. 

Enric Vila
opinió El meu Proust Enric Vila
Enric Vila
Opinió El tema és Catalunya Enric Vila