Resposta al Bernat Dedéu

Ens eduquem a través de guerres que venen de molt lluny i que ens arriben plenes de dolor i de fantasmes, però nosaltres busquem una manera pròpia, lluminosa, de combatre-hi. Escrivim perquè un dia vam descobrir, més o menys horroritzats, que el plaer de sentir-se inclòs no pagava el preu de creure’s les mentides que ens expliquen, ni tan sols les persones que estimem o que ens estimen.

Si haguéssim nascut a París o Londres, potser no escriuríem, potser hauríem deixat que el món és fes càrrec dels jardins que hem heretat i fins i tot de les flors que hi hem plantat nosaltres. Potser faríem una vida purament convencional i estaríem encantats de servir de carn de canó en guerres que, en el fons, no tindríem gaire interès a entendre ni a guanyar. Sovint hi penso i no sé si és fantasia meva.

Escrivim perquè vam intuir que la vida i la mort beuen exactament de la mateixa font, i perquè hem vist fins a quin punt la tria més petita té un potencial tràgic. Sabem que un home sempre ha de tenir a mà un recurs alternatiu a l’abjecció si vol poder seguir endavant sense podrir-se. No és que no sapiguem descansar, és que si ens aturéssim ara ens cauria a sobre tot allò que hem après per mirar de protegir els paradisos en els quals germinen lentament les coses que trobem boniques. 

Escriure és una batalla contra un mateix, però no és una batalla destructiva si no et deixes pressionar i confies en allò que tens d’irreductible. Escriure ordena i regenera el pensament, t’ajuda a entrar en contacte amb el batec del món, és com aquests aiguats que purifiquen els paisatges i els deixen reposar en un silenci hipnòtic, refrescant i misteriós. De vegades em trobo gent que es va rendir i penso, escriu, escriu, no deixis d’escriure o encara et tornaràs com ells. 

En aquest país on res no es pot donar per descomptat ni res de bo s’aguanta per la inèrcia de la història, escriure és una sort més que una maledicció. Fugim de la pàgina en blanc per por de fracassar, però hi tornem quan recordem que estar massa segurs de què ens convé és just la trampa de la qual vam escapar-nos en primera instància. Escrivim per aprendre a abaixar la guàrdia, per relativitzar el mur de pensaments que ens protegeix i que, de vegades, amb raó, fa riure tant els altres. 

Des de la teva torre, tu veus el món tan cru i inabastable que creus absurdament que et cal intoxicar-te per poder-lo aguantar. Jo tinc un sentit de la justícia tan salvatge, i m’estimo des de tan endins les meves coses, que si no em clavés a escriure a la cadira, em podria convertir en un autèntic criminal. Mira si n’hem d’estar agraïts d’haver topat amb la diabòlica mania d’escriure, i si tindria cap sentit de posar-se a descansar.

Si miro enrere no em sembla que, escrivint, hagi perdut ni un sol minut. Escriure treu el millor de mi mateix i, de vegades, fins i tot treu el millor de les persones que m’envolten. T’ho dic ara que em sento orfe i que el dol m’aguditza tan l’instint i el sentit de la supervivència que no m’imagino com podria autoenganyar-me o posar-me a jugar amb la veritat.