A l’Enric Vila, perquè el llegeixi i descansi
Ens eduquem a nosaltres mateixos per lluitar guerres que arriben de lluny, precedides d’un tremolor de terra que fa gelar la sang i presagia exèrcits de fantasmes incontrolables. És així com dissenyem la nostra armadura, anticipem cicatrius a l’esquena i assagem la millor guàrdia que ens permet l’ossada. Jo també m’havia ensinistrat així; afilant l’espasa, esperant l’envestida, i puc dir orgullós que no tenia por de morir ofegat per una cascada de bàrbars, agonitzant mentre cantava insults bellíssims exclusius al meu idioma. Fa temps em vas dir que escriure un llibre o un article sempre és una lluita contra tu mateix; a fe de Pla que tenies raó, perquè en això de les paraules hi ha la gràcia, el favor de la tècnica, però res d’això no té cap força si no ets capaç d’enfrontar-les al millor i al pitjor de dins teu. Quan ets prou madur per saber-ho entens que només lluites contra tu mateix.
És així com escrius sempre, contra el teu mirall, i més en aquest moment que ens ha tocat de viure, on tots els esperits s’han venut per una nòmina d’engrunes, tot el paisatge de la tribu només put a terra cremada i només et tens a tu. Mai m’hagués pensat que em costaria tant aquesta lluita, ni que traduir la meva por i els meus passeigs a la pàgina em faria tant de mal i la fatiga seria tan oceànica. Així he passat aquests darrers mesos, sorprenent-me a mi mateix amb la pròpia feblesa, veient-me com mai m’havia imaginat, de ser heroi contra l’exèrcit invasor a mirar-me agenollat i impotent davant la pàgina en blanc, passant les nits amb un bitllet de cinc cargolat al nas per aguantar la suma de gintònics. No és hora de plorar, que això ja fa prou la classe dirigent i a tu et fot dels nervis l’autocompassió i aquesta mena de pornografia dissortada amb la que el víking engreixa la bitlletera.
Ara que tot allò pel que havíem lluitat està caient a la velocitat d’aquells glaciars de l’àrtic que es desfan perquè no reciclem prou, o si més no això diuen els comunistes, ara que la nació és la nova puta oficial del regne i a cada cantonada hi ha un virrei a sou del monarca, em queda ben poca energia per glossar la derrota i no puc permetre’m el luxe d’avorrir-me. Tu en això tens més tremp i la força de la teva proa és prou bèstia per trencar tots els gels possibles, però jo m’he fatigat massa amb la pròpia frivolitat i ara m’agradaria fer altres coses. Jo ara només vull escriure des d’aquest contra-tu, la qual cosa vol dir que només escriuré sobre el que no sé, sobre tot allò que em converteix en risible, i situaré el meu tedi i la meva por al centre de la plaça pública i els esventraré com si fossin la carcassa de Mussolini. Ara només tinc força per escriure contra mi: aquesta és la meva lluita.
Tu no saps descansar, et passa com a mi. Espero que durant aquest tres minuts ho hagi fet possible. I ara, de nou, a la guerra. Contra tu, sempre contra tu mateix.