Una de les coses que les societats occidentals haurem d’aprendre si volem sobreviure a la nostra crisi de creixement és que la insatisfacció és el gran abisme del sistema democràtic. En un sistema autoritari és relativament fàcil viure tranquil amb un mateix. Els amos es creuen els reis del mambo i els esclaus es resignen a obeir. L’esperança es conserva intacta en una urna celestial, i la gent viu més o menys feliç i conformada.

El problema de la democràcia és que de seguida que la llibertat comença a imperar, els que manen se senten culpables i insegurs del seu poder, mentre que tots aquells que abans estaven condemnats a obeir i a callar veuen com els somnis van quedant corcats per l’efecte de les passions humanes. El resultat és que al final ningú no està content, però tothom fingeix que ho està molt per no ser menys que els altres.

Les concessions i les renúncies, que en un sistema autoritari són normals i desitjables, en una democràcia tendeixen a percebre’s com un signe de feblesa. Per amagar la por i els dubtes naturals que l’home sent quan s’enfronta lliurement al seu destí, els discursos públics es van tornant xarons i cofoïstes. La dinàmica política fa que la culpa dels problemes la tinguin sempre els altres, en un sistema democràtic. Això polaritza les posicions i desconnecta els ciutadans del sentit tràgic de la vida. 

La democràcia ens ensenya que, com més poder tenim a l'abast per fabricar el nostre futur, més sofisticades són les trampes que ens parem per boicotejar-lo o per trobar excuses que ens estalviïn de posar a prova les nostres capacitats i els nostres límits. La llibertat, si no va acompanyada d’una acceptació profunda del fracàs com a motor de creixement, et converteix en un tigre sense urpes, mata l’entusiasme natural que tota bèstia necessita per viure sense por i reproduir-se. 

Igual que els tigres i els lleons, els països emergents no senten la pressió dels nens que s’ofeguen a les platges d’Europa, ni de les noies que són assaltades al carrer, ni de la supervivència de les espècies que es troben en perill d’extinció. La consciència del món que la llibertat permet adquirir exigeix una fortalesa psicològica proporcional al dolor que cadascú és capaç de percebre. Si no hi ha consistència, es fa difícil de poder entomar la imperfecció i el sofriment sense convertir-los en una presó o en una excusa.

En les democràcies occidentals el discurs dominant tendeix a posar el carro davant dels bous i es concentra massa en les desgràcies de la vida. La majoria de la gent viu tan aclaparada per la moral i per la culpa que ja no busca grans satisfaccions, sinó només una mica de distracció i entreteniment. La baixa natalitat és potser el símptoma més clar de la pressió que els ideals democràtics exerceixen sobre la psicologia, i de la facilitat amb què l'anhel d'un món millor pot convertir-se subtilment en una forma de nostàlgia castradora. 

Per tenir fills has de veure el futur amb un mínim d'optimisme. Per ser feliç has d’estar disposat a patir i a fer patir. Les bèsties del zoo tenen un índex més baix de reproducció que les bèsties de la selva perquè no han de competir per sobreviure i no se senten part del cicle de la vida. Al Japó, que sempre va un pas endavant, l'entusiasme ha estat tan debilitat per la insatisfacció que una enquesta publicada fa un parell de dies assegura que més del 40 per cent dels solters menors de 34 anys encara són verges.