El record més fort que guardaré d’aquest primer confinament és l’espectacle de veure des de casa la destrucció del món que he conegut. No crec que sigui un efecte òptic de la pluja, ni del silenci del carrer, ni de la música que em poso per acompanyar les hores. 

El món que m’ha educat es mor de deixadesa i d’impotència. En tinc prou de veure a Twitter com es van fonent els últims cervells o d’escoltar les esperances vanes que es fan alguns amics. Hem entrat en un túnel llarg i fosc i, com més força fem per mirar de tornar enrere, més cruel serà el procés de destrucció i més ens allunyarem de la sortida. 

El problema ja no és el virus, el problema és que feia temps que no sabíem què fer amb la llibertat i amb els diners. Per omplir les ciutats de bars i restaurants i educar els universitaris per treballar de funcionaris el món ja té milions de joves asiàtics, que són més disciplinats i obedients. En el fons, potser tampoc no necessitàvem tanta democràcia, per convertir la política en un circ.

Si haguéssim estat per la feina, Corea i Singapur continuarien sent una província dels nostres somnis perquè, com altres vegades, hauríem combatut el perill lluny de les portes de casa. Quan els polítics diuen que trigarem a fer vida normal, penso en la injecció de lideratge que el virus ha donat a Merkel i Macron. El futur de Pedro Sánchez i Quim Torra també millora a mesura que la desolació s’escampa.

Toni Sala es pregunta en el seu bloc si la “sobreactuació amb el confinament” no és una tàctica per evitar que demanem explicacions i parlem de tests i mascaretes. De vegades, sembla que els que intueixen més el fons de la tragèdia són aquests vaquers americans que organitzen manifestacions amb el coratge esportiu dels nois que van conquerir Omaha Beach als nazis. El virus és una excusa dels que manen, però això no vol dir que no mati a mans plenes.

El bitxet groc de Wuhan va contra la democràcia perquè hem fet l’imbècil massa temps i quan necessites que et desperti una desgràcia, en general, la broma surt molt cara. Hem devaluat els ideals de llibertat i la història no s’aguanta sobre discursos deficitaris. Amb unes necessitats més bàsiques per cobrir, la relació de l’home occidental amb el poder es tornarà més realista i el món viurà més resignat i més tranquil.    

A l’Estat ja li convé que hi hagi rebrots i que la situació duri tant com sigui possible. La por serveix per canviar els mites que són inaccessibles a la propaganda; és ideal per reprogramar les creences de la gent. Durant molt temps tot tindrà un to baix i melancòlic perquè hem perdut el control del nostre destí i haurem d’aprendre a calcular-ho tot un altre cop sense donar res per descomptat, com si fos la primera vegada. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió Pelvis Enric Vila
Enric Vila
Opinió Si fossin negres Enric Vila