D’entre els meus corresponsals més joves, n’hi ha un d’esvalotat per les hormones i pels llibres que, de tant en tant, m’envia fotografies de les noies que es va trobant pel món. Treballa i estudia a la Gran Bretanya, però ara és en un país de l’Àsia de vacances. En la darrera imatge que he rebut, apareix en una platja amb una noia rossa i tendra com el pa de pessic. 

La noia, que és danesa, porta un biquini fúcsia molt menut i té una cara de nina angelical però trapella, ben guarnida amb els clotets canònics de la simpatia i de la gràcia. Ella camina per l’aigua salada com si fos una nimfa bohèmia, amb una llauna de cervesa oberta a la mà. Ell va darrere seu amb els braços alçats, fent el signe de la victòria i de la festa, mentre li mira el cul amb interès. 

Tots dos riuen tan fort que no poden evitar d’ensenyar la pala de les dents i les genives. Es nota que es contenen, que s’aguanten les ganes de posar-se a follar allà mateix, sobre la sorra i el pam d’aigua. No sé qui va treure la instantània. Li volia preguntar al meu corresponsal si va ser la instructora de submarinisme, una sueca que sortia abraçant-lo vestida de neoprè en un missatge que vaig comentar en un altre article.

La imatge m’ha fet gràcia pel somriure que projecta sobre el clima moderació conventual i de falsa civilització que s’intenta imposar a Catalunya. L’arribada del mal temps ha augmentat la beateria dels polítics, de la premsa i de la resta de paràsits de la neoautonomia. Els discursos oficials semblen sortits d’un internat de monges d’aquelles que portaven els estudiants a veure els nens del Cotolengo per ensenyar-los una idea fosca i reprimida de la vida. 

La naturalitat i l’alegria han fugit del món institucional, però proliferen en les relacions privades fora del control polític. La meva mare fa unes descripcions del president Quim Torra que no crec que pogués transcriure en aquest diari, com en èpoques més optimistes. Conec dos empresaris que es van afiliar a la Crida i que ahir escarnien el Consell de la República amb un humor irreverent, de pixum gargantuesc que esquitxa i fa vapor mentre cau al cap dels sorbonesos. 

Fa poc, gairebé ningú no gosava qüestionar Toni Soler, que justament acaba de treure un llibre que es titula El tumor. L’humorista s’adapta bé a les modes i ja es veia que abraçaria el clima de contrareforma, que mira de domesticar les pulsions de llibertat de l’independentisme a còpia de dramatitzar els tolits i les calaveres. El llibre parla de la mort del seu pare, però el meu pare també es va morir de càncer i si escrivís un llibre sobre ell i el titulés El tumor, la meva mare em clavaria una nata.

Sota la crosta depriment que mantenen els polítics i els articulistes ben pagats, es va fent un múscul vitalista que fins ara jo només havia vist en les revistes satíriques d’abans de la guerra. Joan Ferraté va escriure que els escriptors d’aquest país es desentenen de la veritat quan passen dels 40 anys, però ell mateix va preferir tenir una cort de mecs, abans que no arriscar-se a explicar quina relació té aquest fenomen amb la història d’Espanya.

Quan els països eren continents estancs els inconformistes que posaven el dit a la nafra de seguida podien ésser aïllats i desacreditats en públic. Ara la intel·ligència es pot organitzar en xarxes d’intercanvi molt fluides i les febleses dels uns es poden compensar més fàcilment amb les virtuts dels altres. El sentiment de culpa no és tan fàcil de socialitzar, l’Estat té més problemes per controlar les relacions humanes i els grupets d’amics, i no té més remei que emfatitzar la moralina.

La Catalunya de Vichy s’enfonsarà pel mateix motiu que el comunisme es va ensorrar en els països de l’Europa de l’Est: senzillament, perquè els seus polítics fan cara de follar i de viure amb molta menys intensitat que no pas els seus veïns. Descobrir la llibertat dels altres desperta el sentit de la justícia en un mateix i la noció d’allò que és genuí, en contrast amb allò que, en canvi, és bijuteria. Fins i tot les dictadures miren de vendre una alegria de viure estètica. 

L’home necessita aprendre a través d’exemples clars perquè només la llum té capacitat per definir els límits de les ombres i tancar-les en una forma prou concreta. El cel està ple d’estrelles ―si se’m permet el xaronisme― perquè els pioners no es perdin a la nit i puguin travessar els mars i les muntanyes a les fosques. Els països estrangers existeixen perquè les societats no es devorin a elles mateixes, quan queden en mans dels seus bandits. 

El meu corresponsal i jo vivim en una Catalunya molt més gran i genuïna que no pas la que ofereixen les institucions neoautonòmiques. És per això que els polítics i els diaris de Vichy cada dia es troben més en fals. Estancats en un imaginari eixorc, de venedor d’enciclopèdies en temps d’internet, utilitzen tècniques de manipulació que estan obsoletes i les seves fàtues fan riure, en comptes de fer por, com passava en altres temps. 

Aviat veurem què dimoni vol dir això.