Tot el que passa i passarà a Catalunya els propers anys ja ho vaig aprendre al parvulari un dia de Carnestoltes. Els pares em van vestir de Corsari Negre, el meu heroi de l'illa de les Tortugues, i em van comprar una espasa amb l’espina daurada i el puny turquesa.
L’escola estava en una casa modernista de l’avinguda Tibidabo que semblava dissenyada per un pastisser alemany. Com que feia bon dia els mestres ens van treure a jugar al pati i de seguida es va muntar un torneig d’esgrima entre els nois que portàvem espasa.
Per evitar enveges i conflictes, els mestres van posar regles al joc i ens van obligar a incloure la resta de la classe. Pallassos, bruixots, cowboys, astronautes, banquers, capellans, fins i tot un company que s’havia disfressat de Dumbo es va apuntar al torneig. Quan un espadatxí queia eliminat cedia l’arma a un pobre farsant.
Amb la meva espasa vaig anar liquidant els adversaris fàcilment, dins d’una rotllana que feien els professors i la resta de criatures. Ni Dick Turpin ni Sandokan, no van tenir res a fer contra la velocitat esmolada de la meva esgrima. El pare m’havia ensenyat a utilitzar la capa per desviar els cops més difícils, i a casa els avis havia vist Stewart Granger enfilat dalt d’una barana de l'òpera de Milà interpretant Scaramouche.
La rotllana es va començar a trencar a les semifinals i quan vam arribar al combat decisiu el camp de joc ja era tota la casa, que tenia dos avets, un corral amb dues gallines i tres pisos lluminosos, perfectament enrajolats, plens de vitralls i de columnes. El meu adversari era un noi baixet que dominava els gegantons del curs amb la seva intel·ligència cínica i manipuladora.
Els seus pares, que eren uns pedants, l’havien disfressat de Charlot i el primer que vaig fer va ser fer-li saltar el barret i escampar-li el sutge del bigoti amb la punta de l’espasa. Com que li havien deixat un espasí de pa sucat amb oli, i no volia que tingués excuses, vaig deixar la meva arma en un paraigüer i en vaig demanar una de tan dolenta com la seva per poder estar en igualtat de condicions.
El combat es va allargar. Amb aquelles espases de basar xinès que es doblegaven com un lluç, cap dels dos no aconseguia una estocada clara sobre l’adversari i vam comencar a perseguir-nos per la casa, saltant i corrent entre ais i uis dels professors. Els meus amics suposo que volien que guanyés, però no entenien per què havien caigut eliminats abans que jo i la distància que m’anava allunyant d’ells em feia cada cop més ràpid i més destre.
Charlot va tenir les seves ocasions, i em va estar a punt de clavar l’espasa després de fer-me la traveta, però al final vaig guanyar jo perquè no volia la victòria per fardar davant la classe, sinó per celebrar amb tothom els meus herois. Quan vaig anar a recollir l’espasa, una mestra em va dir: “Aquests collarets que portes, Enric, no fan gaire per un corsari. Per què no els regales a la Fanny, que s’ha disfressat de multimilionària?”.
Sense pensar-m’ho li vaig donar els collarets a la Fanny, estranyat que la disfressa que m’havien comprat els pares inclogués accessoris gratuïts, però convençut que la mestra sabia molt bé què es feia. Al vespre, la mare va entrar a l'habitació i em va mirar de la manera que les mares miren els seus fills quan es comporten com babaus però encara tenen un futur.
—Enric, fill, no facis gaire cas de les coses que diguin o facin els altres, sobretot quan els acabis de deixar amb un pam de nas.