Quan era adolescent tenia un amic precoç i molt intel·ligent que aprofitava les vacances de l’estiu per tancar-se a casa. Sortint de la piscina de vegades anàvem a buscar-lo. Ens posàvem sota la seva finestra i com uns romeos el cridàvem perquè baixés, però la majoria de vegades passava de nosaltres o acabàvem a la seva habitació fumant i veient pel·lícules. Li dèiem “mi casa, teléfono”, per la pel·lícula d’ET.
No sé com deu passar el confinament, ara que té família. La meva dèria per sortir es va acabar el dia que vaig començar a viure sol. El plaer d’arribar a casa i no trobar-hi ningú m’ajuda a vèncer la mandra que de vegades em fa sortir i socialitzar-me. Quan vaig veure que passaven els mesos i que la meva nòvia continuava marxant de casa meva abans no tingués ganes de pensar una excusa per sortir a buscar tabac vaig saber que la cosa aniria bé.
La majoria de senyores tenen una dèria per fer activitats en grup que va bé per cansar els nens, però els homes estem tranquils sols a la cova. El silenci i la contemplació són plaers de caire masculí. Les dones no saben estar-se quietes, si no és per disciplina. Sempre creuen que hi ha alguna cosa urgent a fer, sempre entren i surten i es troben amb gent i quan l’activitat les esclavitza el seu feminisme es torna agre.
Per matar l’avorriment, les dones es compren animals o llegeixen llibres, mentre que els homes tiren de la imaginació o es busquen una guerra. Quan un home es compra un gos és perquè alguna derrota li ha trencat el cor i necessita posar una mica d’innocència entre ell i el món. La dona, en canvi, tendeix a buscar en els animals domèstics un complement de les seves relacions que li doni feina i segueixi sense protestar el seu ritme incombustible.
Tot això ve a tomb perquè el confinament desmentirà moltes ficcions ideològiques que han servit a Europa per negar la biologia, que és la base de la diversitat, el geni i l’individualisme. Una cosa que veig aquests dies és que la poca gent que trobo pel carrer té una llum accentuada, com si els trets naturals reviscolessin amb la por i l’avorriment. Mentre passejo em distreu de veure com algunes persones surten disfressades d’astronautes i d’altres amb prou feines prenen precaucions.
Jo no sé si tornarem més forts perquè les mateixes situacions que poden ressuscitar-te també poden acabar amb tu. Un experiment que volia fer, quan començava a escriure, era tancar-me en un convent i mirar de portar un dietari. Si m’aïllés completament del món el primer dia no passaria res, però a mesura que la solitud em conquerís és possible que, dins meu, es congriessin lluites i tempestes èpiques insospitades, que d’una manera o altra em transformarien.
Quan la gent té por agafa predisposició a obeir. Europa té experiència a manipular i a pervertir societats formades per ciutadans aparentment educats i cultes. Tot i això, ara la gent té molt temps per pensar. Tantes hores mortes, per bé o per mal, no passaran debades. Quan les persones tenen l’ocasió de sentir-se els pensaments de vegades es reconcilien amb les seves merdes i converteixen les limitacions en fonts màgiques de creació i de progrés. D’altres queden tan horroritzades que, per oblidar i sentir-se un altre cop segures, són capaces d’acceptar qualsevol monotonia i fins i tot baixar contentes a l’infern.