Felip VI i la seva cort han ofert una rendició indolora a Catalunya i els votants de l’1 d’octubre l’han comprat a mans besades. Els hereus d’ERC i del PSUC tornaran a gestionar la derrota de Catalunya, 80 anys després del final de la Guerra Civil.  

Jordi Graupera, l’únic polític que volia mantenir el conflicte obert amb l’estat espanyol, ha quedat lluny d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Tot i haver fet la millor campanya de les eleccions, ha estat superat fins i tot per l’estrafolari Josep Bou. 

Mentre Madrid renova la plantilla de polítics i de dirigents, la capital de Catalunya resta en mans de les màfies i dels discursos pijoprogres de sempre. Fins i tot Manuel Valls ha quedat reduït a la caricatura, a mesura que ha entrat en contacte amb els gasos tòxics de l’oasi català.

En comptes del Vietnam que demanava Joan Ramon Resina, els votants de l’1 d’octubre han escollit la pau dels cementiris d’Antoni Puigverd. N’hi ha prou de comparar la Barcelona de Resina amb la de Puigverd per comprendre l’abast de la desfeta que l’independentisme ha patit a les urnes.  

La capital de Catalunya es bullirà al bany maria mentre el tren de la història se li escapa de les mans un altre cop. En una Europa que va perdent pistonada internacional, la fuga d’intel·ligència que patirà Barcelona i la resta del país difícilment podrà trobar un camí de tornada d’aquí a uns anys.

Catalunya ha tingut una dècada per plantejar el problema nacional i ha llençat per la finestra totes les oportunitats que ha tingut. Estrafet i reduït als límits mentals de l'antic autonomisme, ara mateix l’independentisme és una gallina sense cap que corre cap al no res, abans de caure morta i dessagnada.

El cercle s’ha tancat. Com ha passat d'altres vegades, la manca d’una classe política i d’una opinió pública formada ha convertit en fum tots els discursos. Qualsevol país civilitzat es revoltaria contra els sermons que Oriol Junqueras fa des de la presó. A Catalunya han donat uns resultats electorals excepcionals, que han tancat tot el país a la garjola.

La victòria de Puigdemont a les europees té un valor simbòlic. És un premi de consolació per apaivagar la mala consciència i la ferida en l’orgull que deixa tota rendició. Graupera ha tret més vots a Barcelona dels que va treure Joan Laporta el 2010 i, si volgués, podria saltar al Parlament, però no crec que marqui ja cap diferència.

Els votants de l’1 d’octubre han comprat la pau de Maragall i la independència sembla inviable per molt temps, com volia l’estat espanyol. L’herència del pujolisme té tots els números per acabar com va acabar el llegat de Prat de la Riba, entre empanades mentals d’adolescent internacionalista. Fa de mal dir quines formes de vida política donarà l’etapa que ha obert aquest cicle d'eleccions.

Maragall ha guanyat a Barcelona perquè les mateixes elits que van apostar per Valls just després de l’ensurt de l’1 d’octubre, van trobar, més tard, que el germà de l’exalcalde faria més digerible la derrota catalana. El fet que fins i tot la premsa internacional tracti ERC i els partits de Convergència com a formacions independentistes fa l'ensulsiada del país més insidiosa i més fonda. 

En aquest procés per tal que “se note el efecto sin que se note el cuidado” és probable que hi hagi foguerades imprevisibles. El PSC i Ciutadans tindran la temptació de continuar agitant el fantasma de la independència com si l'Estat no hagués guanyat. Això donarà potser un cert joc, però no crec que es pugui intentar construir ja res que no sigui, amb sort, un patriotisme d’una certa qualitat.

Jordi Galves
República belga (196) La desunió fa la forca Jordi Galves
Agustí Colomines
Opinió Guanya Puigdemont, adeu CDC Agustí Colomines