Hi ha una vibració inquietant de revenja feixistoide en l’eufòria que la constitució del segon govern de Vichy ha produït en l’entorn més xaruc de JxC, és a dir, de Convergència i La Vanguardia. Qualsevol diria que Pere Aragonès és militant del partit de Puigdemont, i que Junqueras encara treballa per l’Estat Major de l’1 d’Octubre o per Soraya Sáenz de Santamaria.

No sé si cal conèixer la relació de Jaume Giró amb els diaris de Madrid, o de Victòria Alzina amb els cercles d’Ernest Maragall, per adonar-se que la política ha creuat un altre Rubicó. El cinisme s’ha tornat tan desvergonyit que les paraules aviat ens fallaran i no podrem qualificar de propaganda a la simple propaganda sense quedar-nos curts.

La Generalitat ja no té res a veure amb el país. El sistema que governa Catalunya ja no es pot qualificar de democràcia. La democràcia està pensada perquè tothom pugui perseguir els amors amb un mínim d’esperança i claredat. La democràcia està pensada per resoldre conflictes de fons, no per viure en la superfície dels problemes com els insectes en les aigües estancades.

Catalunya s’ha consolidat com un laboratori de les temptacions autoritàries d’Occident. Igual que el president Aragonès, Alzina i Giró són un mer aparador, una façana comercial del pànic a les coses vives que la repressió espanyola i les mentides del procés han introduït en el país. La Generalitat de Pujol tenia marge per representar els anhels del ciutadà mitjà, el govern Vichy és un insult permanent als seus votants.

Les mentides cada vegada son més recargolades, els interessos més baixos, la retòrica més buida. Els polítics s’han construït una armadura de cinisme disfressat de falsa civilització que només avança la brutalitat del món que estan creant per justificar la seva feina.

El català emprenyat és a punt de descobrir que la violència física no és l’atribut essencial del feixisme. A Catalunya es veurà abans que enlloc que els Führers del futur ja no necessiten acarnissar-se amb el cos dels homes, com a Palestina. En el món d’avui la tecnologia ofereix prous mitjans d’alienació i de pressió social per exterminar les ànimes a canvi d’un elogi gratuït o d’un sou de pa sucat amb oli.

La política catalana s’ha tornat desagradable de seguir perquè tot el que surt de les institucions fa pudor de mort. Les mentides cada vegada son més recargolades, els interessos més baixos, la retòrica més buida. Els polítics s’han construït una armadura de cinisme disfressat de falsa civilització que només avança la brutalitat del món que estan creant per justificar la seva feina.

Alzina servirà per matar Puigdemont amb els diners que el president exiliat ha recollit de l’explotació del seu drama. Giró servirà per acabar de convertir la Generalitat en una menjadora espanyola d’amiguets, com el digital barceloní que va impulsar, i que no ha tingut cap impacte. Disfressar de gestió política l’espanyolització forçada del país per no haver de pensar ni de tenir en compte els sentiments, portarà més problemes que no solucions.

Es diu que Twitter és una claveguera, però fa la funció social de vàlvula d’escapament que abans feien els ateneus o les places de toros. Els polítics tenen sort de Twitter, de l’energia negativa que evapora. La política hauria d’inspirar els ciutadans, no escarnir els seus somnis. Violentar l’estructura íntima del català mitjà només servirà per convertir el país en la baula feble de les malalties de la nostra època.

Si jo fos convergent i sabés alguna cosa de Cambó no estaria tan content. Les perspectives que han obert l’arribada dels fons europeus, i el final de la pandèmia, han convertit la política del país en una aglomeració de desesperats disposats a dir i a fer el que faci falta a les portes d’uns grans magatzems el primer dia de rebaixes. El problema és que les rebaixes passaran, i les pulsions insatisfetes romandran cada cop més pervertides i descontrolades. Exactament com fa un segle.