Aquest hivern vaig assistir a una trobada internacional sobre seguretat i autodeterminació auspiciada per la Universitat de Princeton que darrerament em torna sovint al cap quan llegeixo els diaris catalans i europeus. El simposi va durar un parell de dies i es va celebrar al monestir de Sankt Florien, una fortalesa de monjos agustins austera i robusta, airejada per grans patis i per algunes cambres nobles que li donen un vernís romàntic, de quarter general de la cavalleria austro-hongaresa. 

El titular de les jornades el va donar un diplomàtic xinès que va parlar molt poc però que va dir, amb un aplom de rei i un anglès macarrònic com el meu: “Nosaltres fa més de 2.000 anys que centralitzem i ens va molt bé, perquè ens fa més por la desigualtat que la pobresa”. La sobrietat d’aquell senyor va posar en evidència els representants de la majoria de països. Sota l’ala dels Estats Units, els europeus semblaven aquests ous de Pasqua que els austríacs pinten de colors per guarnir les festes de Setmana Santa.

En privat, molts representants admetien que Europa va de mal borràs mentre parla del sexe dels àngels. En quasi cada intervenció podies veure com la mateixa Unió Europea que critica la xenofòbia i es declara liberal i cosmopolita després rondina perquè Xina omple d’inversions el continent. Algú va lamentar que els xinesos haguessin comprat l’aeroport de Tolosa i l’haguessin convertit en un laboratori aeronàutic. Quan vaig recordar que París ha preferit deixar que el sud de França s’empobrís que no pas connectar-lo amb Barcelona tothom es va fer el sord.

Els discursos europeus traspuaven una hipocresia blanca de negoci en liquidació que a Catalunya coneixem prou bé. Les disquisicions sobre la identitat i la importància de la llei semblaven destinades a mantenir l’autodeterminació en un pla estrictament teòric. En un passadís, un exministre de l’Europa de l’Est ens va desitjar sort amb la independència, mentre que el representant d’una organització que treballa per  promoure els referèndums ens va preguntar per què no miràvem de pactar un Estatut més ambiciós.

En un dels còctels, un militar americà que havia dirigit les operacions d’Afganistan ens va agafar a part i ens va fer tres preguntes ben concretes: quants catalans hi ha a l’exèrcit espanyol, quants catalans hi ha a la policia nacional i a la guàrdia civil, i quants espanyols hi ha als mossos d’Esquadra. “Tenim un bon problema”, va dir amb cara de preocupació, després d'enllestir la copa de xampany, un cop li vam haver explicat la situació que aquí tots coneixem amb quatre pinzellades òbvies. Del referèndum de l’octubre, no en va preguntar res.

Igual que li va passar al Japó, la Xina es va veure arrossegada a una llarga decadència quan l’obsessió per mantenir la pau interior es va convertir en la base del seu pensament i de la seva política. Mentre Europa va trobar en la guerra i en les revolucions una manera creativa de gestionar la seva diversitat, el continent va liderar la humanitat i va dominar el món. Les dues guerres mundials van posar els països europeus al límit de l’autodestrucció i l’ensurt va contribuir a obrir el pas a la democràcia.

La democratització d’Europa, protegida pels Estats Units, havia de servir per gestionar la diversitat del continent i, per tant, per impulsar el seu progrés sense violència. En el fons, els nord-americans van restablir el projecte europeu que s’havia ensorrat el 1714, però ara no entrarem en debats historiogràfics. La paradoxa és que la mateixa por a les carnisseries del passat que d’entrada va servir per consolidar el prestigi de les urnes, a poc a poc ha ofegat el seu paper en la doble moral i la mentida. 

Com va dir el diplomàtic xinès ―amb el seu anglès difícil―, la centralització funciona quan les diferències naturals entre la gent et fan més por que no pas la pobresa. La decadència de l’imperi espanyol seria una altra prova que centralitzar és una solució més primària que no pas enriquidora. Si Europa vol allargar els darrers 80 anys de pau, que han sigut tan excepcionals en la seva història, sense recular en l’escena internacional, no es pot prendre el dret a l’autodeterminació a la lleugera. 

Europa ha de fer un salt democràtic comparable al salt tecnològic que hem viscut els darrers anys, per no perdre pistonada. A l’hora de centralitzar, Beijing sempre ens guanyarà perquè ens porta segles d’avantatge i perquè la Xina, igual que Espanya o que Rússia, està acostumada a ser pobre i a ser bèstia. L’aportació d’Europa al món ha de ser el somni humanista, la idea que la intel·ligència té més força que les porres, és a dir, que la voluntat d’un individu pot ésser tractada com si fos la de tots els individus, més que no pas a la inversa. 

En el món que ve, la llibertat desproveïda del dret a l’autodeterminació s’assemblarà cada cop més al capitalisme sense democràcia de la Xina. És terrible que, per adaptar-se a les pulsions centralistes espanyoles, ERC i PDeCAT escarneixin els votants en els mitjans de comunicació i en les cambres representatives. Europa es juga que la democràcia es converteixi, o no, en un sistema vintage per triar el color de les corbates dels polítics. I el realisme és comprendre que, en aquesta guerra pel futur, Catalunya no es pot permetre de donar un exemple tan nefast al continent.