Ahir al matí, mentre escrivia, em truca el director de l’oficina bancària i em diu sense gaires miraments: “M’has de portar els papers que et vaig demanar la darrera vegada que ens vam veure, si no, et trobaràs el compte corrent bloquejat qualsevol dia d’aquests”. Protesto. Tinc els diners a la mateixa oficina des d’abans de néixer. Els avis m’hi van fer el primer ingrés quan la mare es va quedar embarassada. Mai no m’havien demanat papers, ni tocat tant els pebrots. 

El noi endolceix el to. Em diu que li sap greu però que no és cosa seva, sinó de la llei de blanqueig de capitals. Llavors recordo que me’n va parlar quan vaig passar per l’oficina a tancar els serrells de l’herència del meu pare, que també va ser un viacrucis burocràtic infumable, per no parlar dels diners que em va costar. De sobte, trobo a faltar l’Anna, la senyora que portava els meus afers al banc fins fa quatre dies i que deu ser jubilada.

Per facilitar-me les coses, el director em diu que m’enviarà un correu amb els codis dels documents que necessita i em suggereix que els demani directament al meu gestor. La gestoria que em porta les qüestions de l’espoli espanyol és eficient, però també ha perdut el clima de família que havia tingut. Fins fa un parell d’anys, m’atenia el tiet d’un amic que em llegia cada dia. El seu pare havia conegut el president Companys i les declaracions d’hisenda s’acabaven convertint en tertúlies improvisades.

Quan li explico el cas al nou gestor, es posa com una moto. En cap lloc de la llei de blanqueig de capitals ―em diu amb una indignació de tècnic deshonrat― s’exigeixen els papers que el banc em demana. La llei diu que els bancs han de vigilar d’on surten els quartos dels clients, però els papers sol·licitats no serveixen per saber si trafico amb cocaïna o venc armes al mercat negre. El gestor m’assegura que tot és un invent del banc i que el director de l’oficina m’amenaça sense fonaments:

―Li han ordenat que et digui el que calgui per tenir els documents, excepte ase ―afegeix tot resignat, quan li pregunto si prefereix fer-me arribar els papers o venir amb mi a discutir amb el banquer.

Llavors penjo el telèfon i piquen a la porta. Un home baixet i rabassut, amb un castellà castís dels anys setanta, m’allarga un sobre amb el segell de la Junta Electoral. De la butxaca treu una maquineta perquè acusi la recepció del document. Penso en l’1 d’octubre, i em veig dormint a terra, en una de les escoles que va servir de col·legi electoral. La situació em fa tanta angúnia que li pregunto què passa si rebutjo els papers. Emprenyat com un taxista, em diu que ell només és el carter i que fins i tot si em nego a agafar els papers he de signar igualment. 

Li desitjo bon dia i miro de posar-me en contacte amb l’oficina de la Junta Electoral per saber quins són els meus drets. Preferiria no haver d’ajudar a celebrar unes eleccions espanyoles. Suposo que si faig objecció de consciència em caurà una multa, però vull saber quines opcions tinc abans de prendre una decisió. Tots els telèfons que trobo a internet comuniquen o no funcionen. El gestor m’envia els papers i els reenvio al banquer, que respon que hauria de passar a signar-los com abans millor.

A la tarda em planto a la Junta Electoral, que està a la Ciutat de la Justícia, un complex arquitectònic de regust totalitari que sembla dissenyat més per fer por que no pas per inspirar respecte. Després de travessar uns quants passadissos, arribo a un despatx ple de papers i ordinadors. “Vinc a preguntar quina multa em cauria si em nego a col·laborar en la celebració de les eleccions espanyoles”, anuncio a un parell de funcionàries que xerren pels descosits.

La més simpàtica em mira amb una barreja d’espant i incomprensió, com si tingués davant un kamikaze i intuís la possibilitat d’un cataclisme que encara no sabria definir. “Potser només et toca de ser el tercer vocal i no cal que et quedis tot el dia”, em diu amablement. Li responc que ja sap que no es tracta d’això. Tot i que no crec en llaços grocs, em fa fàstic haver de col·laborar amb una Junta Electoral que censura símbols i paraules i legitima pantomimes judicials i policíaques. 

Al final no en trec l’aigua clara. Només em diuen que el carter tornarà a passar per casa i que la setmana abans em buscarà la Guàrdia Urbana i que val més que signi i obeeixi. Insisteixen que tinc un “deure democràtic” i jo els repeteixo que vull saber quines són les conseqüències d’objectar-hi per poder fer els meus càlculs i les meves reflexions. Ja veig que a poc a poc hauré d’anar assumint que estic desemparat i que hi ha una burocràcia sorda, cega i estrangera que cada dia em tocarà més els collons. 

Si res no canvia, haurem de tornar a viure com si fóssim eriçons astuts, igual que en temps de l’estraperlo, però sota un vernís de democràcia.

Enric Vila
Opinió Els innocents Enric Vila
Enric Vila
Opinió La subversió de les urnes Enric Vila