Fa setmanes que La Vanguardia i El Periódico dediquen totes les pàgines que poden a fer creure als votants independentistes que Pedro Sánchez té pensat governar amb el suport d’ERC. A mi m’agradarà veure què passa, quan els resultats de Vox es disparin i Ciutadans s’estampi contra la seva mediocritat d'abusananos que ha de demostrar alguna cosa fora del pati de l’escola. 

És qüestió de temps que veiem Albert Rivera i Pablo Iglesias oferint-se al PSOE per ajudar-lo a contenir la ultradreta en nom de la democràcia i de la unitat d’Espanya. O potser veurem Sánchez fent el mateix xantatge als dos nans del constitucionalisme, tant se val. El País ja portava ahir una entrevista amb Francis Fukuyama que relacionava l’emergència de Vox amb la força de l’independentisme.

Fukuyama agafa sempre el rave per les fulles i, malgrat que no gosava atacar els anhels de llibertat dels catalans, situava el seu discurs en la tessitura que convé més al PSOE. La nació catalana ha tornat a dividir Espanya en dues meitats, una que parla de democràcia i una altra que parla de reconquesta. Sánchez sap que només sobreviurà si sap fer la puta i la Ramoneta entre l’autonomisme i el 155.

L’altre dia, Meritxell Batet ja va deixar caure que el partit d’Oriol Junqueras mai no ha sigut de fiar en els moments decisius. Miquel Iceta va explicant el mateix a tothom que el vol escoltar. Després d’una llarga travessia pel desert, els socialistes catalans tenen molt present que Soraya Sáenz de Santamaría ha hagut de retirar-se de la política perquè va creure en les promeses que li feia Junqueras.

Pel mateix motiu que Sánchez ha pogut ressuscitar el PSOE, ERC serà sacrificada novament a l’altar de la sacrosanta unitat d’Espanya. En el sistema de la Transició, el PSOE és l’únic partit que té força simbòlica per legitimar la monarquia i els vencedors de la Guerra Civil. Si Rajoy va ser defenestrat perquè la Corona no es podia permetre un govern sostingut per la policia, per quins set sous hauria l’Estat de tolerar ERC, i menys ara que demana una llei d’Amnistia.

Rivera fa el discurs d’Abascal, però ha canviat de camisa tantes vegades que ja no li vindrà d’una altra. Pel que fa a Iglesias, ha cedit terreny a ERC perquè sap que, com a antídot contra la ultradreta espanyola, té més pedigrí que no pas els nois de Junqueras. A més, Sánchez necessita controlar el País Valencià abans no sigui massa tard, i Podemos i Ciutadans són els únics partits que poden frenar l’emergència d’un nou pancatalanisme. 

Espanya està abocada a un bloqueig estructural. Els polítics que ha comprat l’Estat tenen capacitat per guanyar temps però no tenen eines per resoldre el problema de fons, altrament Fukuyama no es mantindria en l’equidistància. Els publireportatges de TV3 per convèncer els catalans que les eleccions espanyoles tenen alguna mena interès que no sigui el conflicte nacional, són galledes d’aigua per salvar un vaixell que s'enfonsa. 

La Constitució de 1978 és com la Kodak o com Nokia o com la Sony quan va aparèixer l’iPhone. Les grans multinacionals de l’entreteniment van veure venir les innovacions d’Apple però no van poder sobreviure a la popularitat dels seus productes perquè no estaven preparades des del punt de vista organitzatiu. El règim de la Transició es va pensar per gestionar la mort de Catalunya de forma democràtica, no pas per afrontar la revifada de l’independentisme i del dret a l’autodeterminació.

Hi pensava l’altre dia mentre mirava per Youtube com Jordi Graupera escombrava Ferran Mascarell i Miquel Puig en el debat de candidats a l’alcaldia de Barcelona que va organitzar l'ANC. Com va reconèixer Xavier Bru de Sala al Bar del Rick, la unitat d’Espanya és incompatible amb una intel·ligència catalana lliure i creativa. La deixadesa intel·lectual de Mascarell i Puig, el matonisme d’ERC o els mítings infantils d’Elsa Artadi tenen tota la lògica del món en l’autonomia de Vichy.

L’única cosa que s’interposa entre Catalunya i la seva llibertat és la intel·ligència. Només si tots els polítics catalans es deixessin portar pel pànic i renunciessin de cor al dret a l’autodeterminació, l’Espanya constitucional podria tornar a funcionar, però això demana temps i molta propaganda. De moment, Espanya només pot aspirar a una guerra freda entre Barcelona i Madrid en la qual el referèndum de l’1 d’octubre penja sobre el cap del rei com una pedra de tres tones.