Si Ernest Maragall no fos un home vell, Ada Colau ni tan sols no es podria plantejar d’acceptar els vots de Manuel Valls. ERC en tindria prou de fer una bona oposició a l’Ajuntament de Barcelona per fer miques els comuns i ampliar la base. El germà de l’exalcalde, però, no té quatre anys de marge per lluitar. Igual que Quim Forn, va ser encimbellat per lligar l’independentisme a una imatge de caducitat i d’impotència.

El processisme busca una rendició que no sigui una rendició, igual que el 27 d’octubre va creure que podia declarar la independència de forma simbòlica. Els partits de la Generalitat s’esforcen tant a desanimar el seu propi públic que l’unionisme s’ha quedat sense oposició. Colau cada cop tindrà menys marge per mantenir la seva falsa equidistància amb els partits del 155.

Igual que després de la mort de Franco, les esquerres de Barcelona i de Madrid serviran per envernissar de democràcia la unitat d’Espanya. De fet, l’Estat intentarà consolidar el regnat de Felip VI sobre les ruïnes de l’1 d’octubre per tal de superar la llegenda negra de la monarquia i el record dictatorial del segle XX. Com Colau amb el seu princesisme, ERC i JxCat treballen pel Rei mentre abaixen el llistó per guanyar-se un lloc en el nou ordre. 

La destrucció de la classe mitjana europea, a Espanya passa per expulsar de la vida política l’esperit dels catalans que van impulsar els estatuts i van mantenir la llengua durant les dictadures de Franco i de Primo de Rivera. La política institucional ha quedat segrestada per l’Estat i no té capacitat per defensar el país. Els intel·lectuals es van rebullint en una prosa llefiscosa de cervell mandrós i els discursos cada cop són més banals i costen més de distingir. 

Així com l’unionisme està dividit entre els nostàlgics de 1978 i els que voldrien tornar al 1939, com Javier Cercas, el processisme es debat ferotgement entre els que s’enyoren del pujolisme i els que s’enyoren del tripartit. Si la candidatura de Maragall és un intent de reprendre la batalla de l’Estatut, els convergents donen Puigdemont per amortitzat i dubten entre ressuscitar Mas o fer bona la versió més pintoresca de Quim Torra.

Madrid ha trobat, en el búnquer europeu, l’aliat autoritari que sempre ha necessitat per vèncer el poble català, més voluntariós que intel·ligent, més sofert que realista, i més mal dirigit que no pas culpable. Com deia l’Enric Juliana, l’Espanya de Pedro Sánchez s’ha convertit en un dels pilars de Brussel·les. Juliana vol redimir-se a través del prestigi europeu però sap perfectament que, des de fa segles, Espanya només té una funció en el continent en les èpoques obscures.

Europa s’arabitza a través del totalitarisme blanc de Macron i els seus amics. Merkel ha desertitzat la política alemanya i els mites de Churchill i de De Gaulle han quedat en mans dels sectors que han perdut l’esperança en el somni europeu. El globalisme ha radicalitzat les velles idees del comunisme cultural ―el feminisme, l’ecologia i l’autoajuda― per envernissar de democràcia i compassió el nou autoritarisme continental.

La gestió que Colau ha fet dels barracons de l’escola Entença, que ara vol portar al jardí Marcos Redondo, anticipa bé l’esperit de la nova cultura política. El sistema es protegeix traslladant els problemes a la gent. La qüestió és deixar que les famílies es barallin entre elles, sigui per la ubicació d’una escola o sigui per la celebració d’un referèndum. La qüestió és que Puigverd escrigui els seus articles de moderat patidor, mentre Espanya intenta convertir Rosalía en la nova Lola Flores.

Catalunya ha perdut una oportunitat d’or de donar una vida nova a la democràcia europea. Espanya s’ha trobat amb Europa quan el continent s’ha vist atrapat en la decadència i la irrellevància internacional de la seva classe dirigent. La Unió Europea s’ensorra sota el pes del seu passat, incapaç de deslligar la consciència històrica del poder dels estats nació. Però els espanyols ja no poden matar catalans, ni impedir que viatgin, ni que s’organitzin, ni que prescindeixin del castellà, si els dona la gana.

Caldrà veure quines formes d’existència nacional dona el vell individualisme del país en la nova situació i, sobretot, quines lliçons aprèn i com reacciona quan el sistema es torni a ofegar en els seus propis vòmits.