El dia abans em va dir: “El títol de la pel·lícula és 'Això no va bé'”. Li encantaven les pel·lis de cowboys i algunes mítiques, com Casablanca. Usava frases imitant, per fer riure, la veu dels protagonistes. Alt i fumador de pipa, en temps llunyans, li agradava imitar la gestualitat d’un altre llargàs, el Monsieur Hulot, de Jacques Tati.

Igualment, deixava anar una frase solemne d’una pel·lícula, com una estrofa d’una cançó o un parell de versos d’un poema. Aquest dia, per WhatsApp, després que jo li escrivís que era el millor amic que havia tingut mai i que la capacitat lluitadora i el sentit de l’humor, que sap relativitzar-ho tot, continuaria sent-ho. Ell respon amb dues icones d’aplaudiments i escrivint una de les frases que li agradava repetir de tant en tant, per aconseguir al mateix temps fer riure i llançar una proposta, consigna, per donar ànims: “Fem l’escamot dels que mai no reculen” (citant Papasseit).

L’endemà, l’últim dia, em diu “Allons enfants de la patrie...” No tenia forces per acabar la frase que inicia La Marsellesa: “... le jour de gloire est arribé”. Per primera vegada, seguint el seu to, vaig gosar entrar en el terreny en què ell estava posant el comiat: “Quan estiguis allà, sobre els núvols, guarda’m un lloc al teu costat, que no tardarem massa a tornar-nos a veure”. Posant-se seriós, em va dir que estigués al costat dels seus éssers estimats. "T’ajudaran molt i ajuda’ls tu també". I va tancar: “Estic molt tranquil”. Sempre havia pensat que era la persona més optimista del món. Al llarg de la malaltia ho va demostrar infinitat de vegades. Tot aniria bé, deia. Llevava importància a allò que li estava passant.

Sempre havia pensat que era la persona més optimista del món. Al llarg de la malaltia ho va demostrar infinitat de vegades. Tot aniria bé, deia.

Ens vam conèixer al Diario de Barcelona on, en aquell estiu, ell era el corresponsal a Tiana i jo un redactor substitut de la gent que estava de vacances. Al seu poble anaven a presentar la plataforma local de l’Assemblea de Catalunya i ell, clar, no podia fer una crònica sobre una notícia en què ell era un dels protagonistes. Em va demanar que fes jo la informació. Aquella va ser la primera pujada a Tiana de moltes més.

Va entrar a la plantilla del Brusi. D’allà passà a la delegació barcelonina de El País. Anys més tard, es va entregar amb cos i ànima al projecte d'arrancar la televisió de Catalunya, de la que ben aviat n’ocuparia la direcció. En aquest projecte va treballar per aconseguir una cadena que fos clarament una alternativa clara a l’única televisió que fins aquell moment s’havia vist al nostre país, els dos canals de TVE.

La idea era elaborar un model propi amb unes maneres de fer dinàmiques, modernes i adaptades a la societat catalana del moment. Fer, a través d’ella, un nou periodisme que causés sensació com a televisió jove, amb presentadors jovenívols, que oferís una manera d’elaborar i presentar un producte informatiu rigorós. Al mateix temps, sorprenent com a proposta diferenciada, fins i tot agosarada, respecte a la informació televisiva coneguda per la seva audiència fins aquell moment. Una opció que arribés, igualment, als àmbits ciutadans i als rurals, que fos capaç d’atraure l’atenció de catalans de tota la vida i també oferir un producte atractiu pels nouvinguts. I tot això ho volia aconseguir amb un llenguatge innovador, correcte, però que fos planer i fugís d’expressions que poguessin semblar massa cultes o carrinclones.

Després va passar a L’Observador, en un breu període, en acabat va optar per la creació d’una productora de programes de televisió, Mercuri, on va fer productes que tingueren molt bona acollida, com Te’n recordes..? o Classificació / ACR (Activitats Contra el Règim). La següent iniciativa va ser la productora Optim TV, amb treballs com Jesús Monzón, el líder oblidat de la història, Tarradellas l’home que ho guardava tot, Els oblidats de la Línia Maginot i El consell de guerra a Jordi Pujol.

També va fer una passada per l’administració pública, com a director general de Difusió de la Presidència de la Generalitat. Va escriure els llibres Pujol Catalunya, sobre el consell de guerra a Jordi Pujol; Tarradellas, el guardià de la memòria, amb l’autor d’aquest obituari; Delators. La Justícia de Franco; Aquell 98, amb Jesús Conte, i Sota Control (ACR), amb Ramon Perelló.

Ardorosament republicà, empès per la figura del seu pare, que va haver de marxar a l’exili un cop acabada la guerra, era també un convençut independentista. A més de pel periodisme, la personalitat d’aquest amant de la literatura, dels animals i de la història, la defineix el nom del primer cavall que va tenir. Li va posar: Shakespeare.

Josep Maria Ràfols,
Periodista i escriptor