Més enllà de Rubiales

Arrenca el curs de veritat. No és que durant l’estiu no hi hagi hagut notícies. Al contrari. L’estem acabant amb el serial de Luis Rubiales, que a cada capítol es veu més fins a quin punt vivim en un ambient èticament pobre i intel·lectualment eunuc. L’Espanya de Luis Rubiales és l’Espanya de Vox, dels masclistes que, a les platges de moda de Formentera o de la Costa Daurada, reclamen picos a les ties que estan bones o els toquen el cul descaradament i sense permís. D’això, que algú confon amb la llibertat simplement perquè porta una bona merda, es passa en un tres i no res al cas de Dani Alves. Un nou-ric que es creia intocable, com tants n’hi ha gràcies al món del futbol o de les xarxes socials, als quals els milions de “m’agrada” han aconseguit fer creure que saben d’alguna cosa i s’han enriquit sense deixar de ser ignorants.

Alves s’ha passat l’estiu a can Brians 2 perquè el que presumptament va fer (ho he escrit de la manera políticament correcta) va traspassar una línia vermella intolerable. A les presons no hi són tots els que hi haurien d’estar tancats. I és que, desenganyem-nos, el relativisme moral ha infectat aquesta societat fins a uns límits vomitius. Els que ens neguem a participar en aquesta festa estem en perill d’extinció, a més de patir l’escarni de qui, per diners o per assolir notorietat, seria capaç de robar-li la paga a la seva àvia. En fi, que passarà l’estiu i Rubiales continuarà al seu lloc, com l’impresentable d’en Joan Soteras, el capitost de la Federació Catalana de Futbol. Qui hagi hagut d’acompanyar els seus fills per tots els camps de futbol imaginables de Catalunya, sap perfectament que agafar-se el paquet per animar els nens és l’acció, simbòlica i verbal, menys agressiva de totes les que es veuen i se senten en un partit de categoria infantil o juvenil.  A més, sembla que les grolleries són més grolleries si es llancen en castellà. Es vulgaritza el sexe i es cosifica l’amor, en aquest cas mostrat cap als fills.

Una enquesta del CIS assegura que el 41,4% dels espanyols creu que les parelles poden acordar tenir relacions sexuals amb altres persones sense tenir-hi cap connexió sentimental, mentre que el 47,4% opina que es poden tenir dues o més relacions afectivosexuals. En diuen així per evitar el mot “romàntic”, que és el sentiment que hi ha al darrere de l’afecte per algú, tot i que els diccionaris el defineixen, ves per on, com l’amor no sexual per una persona. Les estadístiques ho suporten tot. La infidelitat és més vella que l’anar a peu. Els meus besavis, crescuts al segle XIX, ja la practicaven. La poligàmia tampoc no és cap novetat. És un tipus de relació amorosa i sexual entre més de dues persones, per un període significatiu de temps o per tota la vida. I remarco això darrer, “per tota la vida” perquè en aquelles cultures que practiquen la poligàmia, masculina i gens igualitària, la relació entre l’home i les seves dones és perpètua. Aquest és el model, sense anar gaire lluny, de l’Aràbia Saudita, país que van triar els senyors Luis Rubiales i Gerard Piqué per celebrar-hi la final de la Supercopa d’Espanya. Fa tres anys que aquesta final es juga en aquest ric regne islàmic, on la poliàndria (o sigui que una dona estigui amb més d’un home) no és que estigui prohibida, és que porta la dona que gosi practicar-la directament a la forca. Moltes de les reaccions que he pogut llegir sobre el famós pico de Rubiales a Jennifer Hermoso són degradants per a ella mentre tracten d’exculpar l’home d’una falta de respecte imperdonable. La cultura del Sutton té això, que relativitza les faltes greus cap a les dones mentre l’alcohol inunda les venes.

Qui hagi hagut d’acompanyar els seus fills per tots els camps de futbol imaginables de Catalunya, sap perfectament que agafar-se el paquet per animar els nens és l’acció, simbòlica i verbal, menys agressiva de totes les que es veuen i se senten en un partit de categoria infantil o juvenil

La cultura cívica, allò que els pensadors d’abans exaltaven amb el mot civilitat, està per terra. El compromís i l’honestedat han perdut pes, inclús en aquells casos que diuen practicar aquestes virtuts des del poliamor. Sovint el tracte és desigual i algú hi perd. Res no dura per sempre, evidentment. I encara menys un matrimoni. Els ho dic jo que m’he ajuntat i separat unes quantes vegades. No soc un tradicionalista. No em prenguin, doncs, per un conservador, perquè no ho soc de cap manera. Però no em crec algunes de les teories que corren pel món que intenten justificar les “aventures” sexuals de tota la vida com una manifestació de la “modernitat”. Posar un nom bonic i amable als actes que es practiquen des de fa molt de temps, creguin-me, no en canvia la naturalesa. El 1884, Friedrich Engels va publicar el llibre L’origen de la família, la propietat privada i l’estat. Quan jo era jove, els que no van llegir mai aquesta obra, que desenvolupava les tesis de l’antropòleg estatunidenc Lewis Henry Morgan, el prenien com un al·legat en contra de la família. Tenir família, defensar-la, estimar-la, era cosa de burgesos, afirmaven amb la ignorància de qui no sap de què parla. En aquesta obra Engels no esmenta mai la família en termes morals o afectius, sinó que l’enfocament és simplement econòmic i respecte de l’organització social. En els orígens del capitalisme les famílies casaven els hereus i les pubilles sense tenir en compte l’amor. Era un negoci, com ho són avui dia els matrimonis acordats de moltes dones musulmanes, que no són lliures ni en una societat laica com és, si més no suposadament, la nostra. L’amor romàntic va sorgir, precisament, per oposició a això.

Cada dia surt a la llum un cas que demostra que s’estan perdent les bones maneres entre persones que viuen en societat. I és curiós que això passi en una època en què tot se sap a l’instant. Instagram, nom d’una de les xarxes socials més populars, deriva de la combinació del mot insta (contracció d’instant en anglès, a l’instant) i del radical gram —derivat del substantiu grec gramma, que significa 'dibuix, escrit o lletra'—. La cultura també bateja el món d’avui, però no hi aporta valor. Diuen que el confinament decretat per l’expansió de la covid va fer sortir de l’armari (no m’ho invento, ho he llegit en una notícia de RTVE), moltes parelles, que es van llançar a cor què vols a practicar el poliamor. No ho negaré pas, perquè no ho sé, però amb poliamor o sense, el que noto sovint és la insatisfacció, l’individualisme atroç, el narcisisme desbocat de moltes persones que no se senten responsables dels seus actes. Van de festa per exhibir-se i converteixen el seu cos en una mercaderia que es pot tocar per saber si és de bona qualitat. Trien i remenen com si s'hagués d'acabar el món. Com en la política, el llarg termini ha deixat d’existir.

Per desgràcia som on érem, però una mica més infeliços, sobretot quan ens mirem al mirall i ens cau la màscara 

Fa uns dies vaig llegir la història d’amor del meteoròleg Eloi Cordomí amb el seu company, en Xavi. Em va seduir el titular de la notícia perquè ataca de ple aquesta immediatesa vanitosa: “L’amor és voler compartir el més valuós que tens, el temps”. Oferir temps a les persones que estimes és dificilíssim. Fer-ho en plural només s’aguanta quan estem parlant de pares i fills i viceversa. En la parella, els “petits moments” ho són tot. Sense aquest capteniment minimalista, que personalment em costa de creure que puguis anar reproduint-lo infinitament amb diverses parelles al mateix temps, tot plegat acaba sent una transacció. Aquest cap de setmana he vist la pel·lícula Double-blind de l’artista francesa Sophie Calle i el fotògraf nord-americà Greg Shephard. És la història d’ells dos i del viatge que van emprendre el 1992 des de Nova York fins a Califòrnia i durant el qual cadascú havia d’escriure un diari i portar una càmera de vídeo. És la descomposició d’una aventura romàntica, amb el silenci i la incomunicació com a protagonistes, encara que la directora el recobreixi de verbositat. Exhibicionisme i esperpent en el qual  fins i tot la boda en un drive-through wedding chapel de Las Vegas és una pantomima. Casar-se assegut dins un Cadillac descapotable mentre una dona oficia la cerimònia des de dins d’una guingueta que s’assembla a la d’un McDonald’s, no és tan sols una extravagància. És la representació simbòlica de la mercantilització del compromís. Tot i que aquestes paraules les pronuncia al principi del film, Shephard confessa estar tan deprimit “que no sé el que vull”. Deixar de mentir, confessa al final. Calle, en canvi, només volia crear, obtenir una obra d’art. Mostrar-la amb complaença. La relació entre ells dos no tenia importància.

No volia anar tan lluny. El cas Rubiales i algunes coses que m’expliquen amigues meves sobre com els homes es relacionen amb elles, m’ha fet pensar que som molt lluny d’haver arribat a una igualtat real. El Rubiales no dimitirà ni serà destituït i entretant, a la promiscuïtat, que no seré jo qui condemni, només faltaria, perquè l’he practicada, li posarem un nom bonic per creure que estem canviant el món. Per desgràcia som on érem, però una mica més infeliços, sobretot quan ens mirem al mirall i ens cau la màscara.