Energia “verda”, democràcia en ombres: el cas Forestalia i les esquerdes de la transició energètica
L'anomenat cas Forestalia ha obert alguna cosa més que una investigació penal a Terol. Ha esquinçat de dalt a baix el relat oficial de la transició energètica a Espanya. El que apareix en els atestats, en les resolucions conegudes i en la informació publicada fins ara no permet dictar condemnes anticipades, però sí que dibuixa un escenari que fa vertigen: la sospita d'una presumpta trama de favors, influències i possibles irregularitats entorn de la tramitació ambiental de grans projectes renovables.
I això ens obliga a plantejar una pregunta de fons: fins a quin punt l'Estat ha protegit l'interès general i fins a quin punt ha permès que decisions estratègiques, amb un impacte territorial i econòmic brutal, quedessin sota la influència d'interessos privats molt concrets?
Què s'investiga en el cas Forestalia
En el centre de la causa hi ha l'expansió de projectes eòlics i fotovoltaics de Forestalia, especialment a l'Aragó, i de forma molt destacada entorn del denominat Clúster del Maestrat. El que s'investiga és si, per tirar endavant aquests i altres projectes, es podria haver muntat una xarxa de relacions, operacions i decisions administratives orientades a afavorir la companyia en l'obtenció de declaracions d'impacte ambiental i altres permisos clau.
La causa la instrueix el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 de Terol. Per la dimensió econòmica, territorial i institucional del que s'ha investigat, s'ha arribat a plantejar la possibilitat que l'assumpte acabi sent examinat per instàncies superiors, tot i que això no significa que ja hi hagi una decisió ferma en aquest sentit.
El que sí que sabem és que la Guàrdia Civil descriu un entramat complex de societats, participacions i moviments financers relacionats amb la tramitació d'aquests projectes. I la seva legalitat, precisament, és el que ara està sota escrutini judicial.
La presumpta trama: càrrecs, societats i pagaments
Segons els informes coneguts, una de les figures centrals de la investigació és Eugenio Domínguez, ex subdirector general de Qualitat i Avaluació Ambiental del Ministeri per a la Transició Ecològica. Els investigadors sostenen que podria haver afavorit presumptament determinats projectes de Forestalia des de la seva posició al ministeri, a canvi de contraprestacions econòmiques i societàries.
En aquest esquema apareix Forestalia, fundada per l'empresari aragonès Fernando Samper, com l'empresa que hauria resultat presumptament beneficiada per aquest tracte de favor en diferents expedients. Entre els elements que s'investiguen figura un préstec de 5,2 milions d'euros procedent d'una societat del grup Forestalia cap a una mercantil vinculada al matrimoni de Domínguez, així com la recepció de participacions en diverses societats titulars de parcs eòlics.
Tot plegat forma part d'una investigació en marxa. I convé subratllar-ho amb tota claredat: no hi ha sentència ferma, els fets continuen sota instrucció i totes les persones investigades conserven plenament el seu dret a la presumpció d'innocència.
En diferents territoris es repeteixen conflictes molt semblants: macroplantes fotovoltaiques o eòliques projectades sobre sòls agrícoles, corredors ecològics o paisatges d'alt valor; tramitacions difícils de seguir per als municipis; denúncies de fragmentació administrativa; sensació que el territori és informat tard i decideix poc
Aragó sota la lupa
La investigació no es limita a l'àmbit estatal. També arriba al pla autonòmic. L'Institut Aragonès de Gestió Ambiental (Inaga) i antics responsables vinculats a la tramitació de projectes han quedat sota el focus pel seu possible paper en la cadena d'autoritzacions. S'han publicat informacions sobre canvis interns, concentració de funcions, pressions a personal tècnic i possibles portes giratòries. La tramitació de grans projectes energètics a l'Aragó ha quedat sota una ombra molt seriosa de dubte de moment, fins que sigui tot verificat i jutjat.
El Maestrat: un territori al centre del conflicte
El Maestrat s'ha convertit en símbol d'aquest conflicte. Des de fa anys, veïns, plataformes ciutadanes i organitzacions ecologistes han alertat de l'impacte dels macroprojectes eòlics sobre un territori d'enorme valor paisatgístic, cultural i ecològic. Les seves denúncies parlen de fragmentació d'hàbitats, afectació a espècies protegides, transformació del paisatge i pressió sobre un teixit econòmic rural ja debilitat. Però parlen també d'una altra cosa, potser encara més important: d'una manera de fer política en què els projectes arriben als territoris quan ja estan pràcticament decidits, amb informació escassa, terminis ajustats i un marge real de participació molt limitat.
Aquesta és una crítica política de fons que no depèn d'una condemna penal. Té a veure amb la manera com es prenen les decisions i amb qui suporta les conseqüències.
El problema del trossejament
En la investigació apareix a més un element tecnico-jurídic molt rellevant: la possible fragmentació artificial de projectes, cosa que moltes plataformes han denunciat des de fa anys com a “trossejament”.
La sospita és que determinats parcs s'haurien dividit per mantenir-se per sota de certs llindars de potència, cosa que podria tenir efectes en el nivell de control administratiu exigible o en l'administració competent per a la seva tramitació. Aquest és un punt especialment sensible perquè connecta una vella denúncia social amb una causa penal concreta.
El que avui existeix és una investigació sobre si aquesta fragmentació va respondre a una lògica tècnica legítima o si, per contra, va servir per facilitar autoritzacions en condicions més favorables. Haurem d'esperar per confirmar les nostres sospites, però convé continuar atents i no permetre que tot això caigui en el desconeixement de la societat.
Més enllà de Forestalia: un model sota discussió
El cas Forestalia obliga a examinar un problema més ampli: el model d'implantació de renovables que s'ha consolidat en els últims anys.
En diferents territoris es repeteixen conflictes molt semblants: macroplantes fotovoltaiques o eòliques projectades sobre sòls agrícoles, corredors ecològics o paisatges d'alt valor; tramitacions difícils de seguir per als municipis; denúncies de fragmentació administrativa; sensació que el territori és informat tard i decideix poc.
Una transició que es presenta com a neta no pot permetre's procediments bruts. I una política climàtica que aspiri a ser justa no pot tractar els territoris rurals com a simples zones de sacrifici
“Vides Irrenovables”: la dimensió humana del conflicte
El documental Vides Irrenovables, dirigit per Francisco José Vaquero Robustillo, s'ha convertit en una referència per entendre la dimensió humana del problema. No és un document judicial ni pretén ser-ho. No analitza un sumari. El que fa és mostrar les conseqüències concretes que moltes persones perceben als seus pobles i en les seves formes de vida quan els grans projectes arriben al territori. Aquí, a El Nacional.cat, ja hem parlat en altres ocasions d'aquest treball perquè és una eina imprescindible per comprendre el que succeeix.
A la pel·lícula hi parlen agricultors, veïnes, activistes, científiques. Relaten una experiència compartida: promeses de progrés que moltes vegades no es tradueixen en beneficis tangibles per a la població local, enfront d'impactes que sí que es perceben com a immediats i duradors. El documental no sosté que tota energia renovable sigui il·legítima ni il·legal. El que planteja és una pregunta incòmoda, però legítima: quin tipus de transició energètica s'està fent, per a qui i a costa de qui?
On acaba el sumari i comença la política
Des de la prudència jurídica, hi ha quelcom que sí que es pot afirmar ja: fins i tot encara que algunes de les conductes investigades no acabessin donant lloc a condemnes, continuaria en vigor una crítica política de fons al model de transició energètica desplegat a Espanya. No perquè tota transició sigui una estafa, ni perquè tot projecte renovable respongui a interessos espuris, sinó perquè massa vegades l'apel·lació a la urgència climàtica ha servit per retallar debat, accelerar procediments i presentar com a inevitables decisions que eren profundament polítiques.
Això és el que ha generat desconfiança en molts territoris. No només l'impacte ambiental concret de cada projecte, sinó la sensació que les grans decisions es prenen lluny, que els beneficis es concentren a dalt i que els costos se socialitzen a baix. Si els tribunals acaben acreditant que al voltant de Forestalia va existir una trama de prevaricació, tràfic d'influències, suborn o altres irregularitats administratives, no estaríem davant d'un episodi menor, sinó davant d'un senyal gravíssim de fins on poden degradar-se les institucions quan el control públic falla.
I si no hi hagués condemnes, continuarien obertes preguntes polítiques que ningú no hauria de despatxar amb lleugeresa: ¿per què tants territoris viuen la transició energètica com una imposició? ¿Per què el debat sobre el model ha estat tan limitat? ¿Per què s'ha acceptat amb tanta normalitat que comarques senceres assumeixin càrregues paisatgístiques, ecològiques i socials sense haver participat realment en la definició d'aquest futur?
Aquesta és la línia vermella que aquest cas ha tornat visible. No la d'oposar-se a les renovables, sinó la d'exigir que la política energètica no es construeixi contra la democràcia, contra el territori i contra la confiança pública. La feina que s'està fent des de plataformes com Macrorrenovables, d'entrada, no té un gran valor, sobretot perquè fa anys que treballen perquè tot això pogués sortir a la llum en els diferents territoris d'Espanya. Perquè una transició que es presenta com a neta no pot permetre's procediments bruts. I una política climàtica que aspiri a ser justa no pot tractar els territoris rurals com a simples zones de sacrifici.