Confesso que dijous, veient el ple del Congrés, vaig dubtar entre trucar a un politòleg o a un psiquiatre. El marcador deia que el PP havia tirat endavant una moció que insta Pedro Sánchez a sotmetre's a una qüestió de confiança i dimitir si la perd, amb 178 vots a favor gràcies a PP, Vox, Junts i UPN, enfront de 171 en contra del PSOE, Sumar i els seus socis habituals. Jurídicament, la cosa és senzilla: la Constitució reserva al president la facultat de plantejar la qüestió de confiança, el Congrés només pot "instar-lo" i el text aprovat té caràcter polític, sense vinculació jurídica. Traduït: el Parlament et diu que ensenyis les cartes, però tu decideixes si barreges o si fas com si no haguessis sentit res.
El que és normal, en aquestes circumstàncies, seria veure el president seriós, tens, mesurant el cost d'aparèixer amb una majoria de la Cambra demanant-li que se sotmeti a l'examen o se'n vagi a casa. Però el que vam veure va ser Sánchez rient, girant-se cap a la seva bancada, satisfet, com si li haguessin aprovat un decret d'ajudes i no una moció que certifica la seva debilitat parlamentària. A Horizonte ja comentàvem l'escena perquè provocava estupor: aquesta alegria incomprensible, aquest gest de qui sembla haver perdut el cap, o, pitjor encara, de qui sap que està guanyant precisament quan sembla que perd.
La clau és a la foto que tant li agrada: "les dretes" votant juntes. En el seu relat, dijous no va ser la constatació que ha perdut la majoria, sinó la prova que PP i Vox s'han tret la careta i s'han abraçat en públic, acompanyats per Junts, aquest soci que fins ahir era imprescindible per a la governabilitat i avui serveix d'extra en l'escena de la reacció. La moció no l'obliga a res, però li regala una imatge que pot ensenyar a la militància: aquí els dolents, aquí les dretes, aquí l'independentisme que s'"equivoca" i s'hi suma. En la seva particular manera d'entendre la política, un revés parlamentari es converteix en material de campanya.
Junts, per la seva banda, està amb les seves coses: tensar la corda mentre s'acosta el moment de la sentència de Puigdemont, després de l'estiu, amb l'amnistia sota la lupa i la Fiscalia mirant a Catalunya, Brussel·les mirant a Madrid i Madrid mirant-se el propi melic. La mateixa formació que salva decrets i pacta lleis quan li interessa, s'alinea amb PP i Vox quan pot marcar el territori, perquè sap que cada gest al Congrés es llegeix en clau judicial i de correlació de forces en el tauler postamnistia. No és que hagin descobert ara que el govern espanyol està tocat; és que necessiten demostrar que també saben ficar-li el dit a la ferida.
Amb aquest soroll de fons arribem al Comitè Federal del PSOE, aquest conclave en què, segons ens expliquen, la militància està entregada i el suport a Sánchez i a "la seva senyora" és gairebé unànime, clamorós, de pancarta i aplaudiment. Des de fora, però, la imatge és una altra: un Emiliano García-Page que torna a demanar eleccions, que diu que el PSOE està en "el pitjor moment de la seva història recent" i que adverteix que la gent percep connivència amb la corrupció, mentre l'aparell el deixa sol i recorda que la data de les generals la decideix Sánchez i ningú més.
Més del 70% dels espanyols creuen que hauria d'avançar les eleccions, i més de la meitat dels votants socialistes també volen anar a les urnes ja
En paral·lel, les enquestes comencen a dir el que molts militants només s'atreveixen a xiuxiuejar: més del 70% dels espanyols creuen que hauria d'avançar les eleccions, i més de la meitat dels votants socialistes també volen anar a les urnes ja. És a dir, el Parlament l'empeny cap a la qüestió de confiança o cap a la dimissió, els seus propis barons li assenyalen la porta de sortida i l'electorat li indica la casella de "convocar eleccions". I ell, mentrestant, es vanta que "les dretes" hagin votat juntes i converteix la reprimenda en medalla.
L'escena de Felipe González al costat de Page a Toledo hi afegeix una altra capa: l'expresident parla de lideratge "mercenari", insisteix que Sánchez ha d'assumir responsabilitat política i convocar eleccions, i descriu la situació com a insostenible. Page remata recordant que Espanya sencera es pregunta només quan seran les eleccions. Sona a foc amic, però també a alguna cosa més: a aquells vells quadres que, alhora que li exigeixen que se'n vagi, validen la idea que el PSOE té prou múscul per guanyar fins i tot enmig del fang, que pot permetre's un avançament electoral perquè l'alternativa els sembla pitjor.
Mentre el partit juga a l'èpica, l'ecosistema mediàtic afí s'encarrega de la pedagogia moral. Esther Palomera es marca la tesi que el "bonisme bé" és el de l'esquerra, perquè la gent de dretes és egoista, dolenta i no es preocupa pel proïsme. Una simplificació que serviria per a un míting, però que en boca de periodistes acaba convertint l'opinió en catecisme. El missatge no és "analitzem el que està passant", sinó "bo és el que és nostre, dolent és el que és seu"; el periodisme es transforma en manual d'instruccions per a la militància i cada tertúlia, en assemblea d'aparell.
Entre tuit i tuit, les primàries madrilenyes es converteixen en la batalla del segle, cada fil es redacta com si marqués línia oficial i cada intervenció mediàtica s'alinea amb la necessitat del PSOE de presentar la crisi institucional com una mena de croada contra la dreta i contra la justícia "polititzada". Aquí hi apareix Luis Arroyo, sociòleg, consultor de comunicació, president de l'Ateneo i portaveu autoritzat de Zapatero, demanant perdó per haver induït a error sobre el valor de l'aixovar de joies, dels 30.000-50.000 euros que va dir al milió llarg que ha acabat taxant la UDEF, i defensant la innocència de l'expresident en el cas Plus Ultra. Una ajuda comunicativa que es ven com a desinteressada però que reforça exactament la línia que necessita l'entorn socialista: que aquí tot són conjectures, disbarats, exageracions, que el problema sempre està en el focus, mai en el protagonista. El que no queda molt clar encara és si Arroyo està ajudant i a qui realment.
I després hi ha Miguel, amb aquesta candidesa que frega el surrealisme, abocant una galleda d'adob sobre els seus propis companys en revelar que tots es quedaven joies sense declarar res, però que, compte, ell ho va fer tot perfecte, gairebé de casualitat, com si l'Estat fos una joieria de confiança i les caixes fortes del despatx, un servei complementari del càrrec públic. Cada nova explicació obre un forat més i confirma que la frontera entre el que és privat i el que és institucional fa anys que s'ha esborrat. Per molt que obrim debats sobre la publicació d'agendes i missatges (que sempre ha estat una cosa deplorable, però que no s'ha volgut frenar des que s'ha pogut fer).
Enmig de tot això, la qüestió jurídica continua aquí, impertèrrita: el Congrés ha aprovat una moció que, encara que no obliga legalment el president a res, deixa negre sobre blanc que una majoria de la Cambra creu que ha de sotmetre's a una qüestió de confiança o convocar eleccions. La Constitució li permet continuar mirant cap a un altre costat, però la política (i les enquestes) li diuen que la situació és insostenible.
I, tanmateix, veient Sánchez riure dijous, treure pit al Comitè Federal i convertir la pèrdua de suports en relat de resistència, no puc evitar mantenir el dubte inicial: potser no ha perdut el cap; potser està convençut que, amb aquest país, aquesta premsa i aquesta oposició, la jugada encara li pot sortir bé. Per això el títol no és una exageració retòrica, sinó un avís d'experiència: "I encara li sortirà bé!". Perquè, amb el que hem vist ja a Espanya, hom acaba aprenent que qualsevol cosa, per marciana que sembli, pot acabar sent la que guanyi.