És molt cansat escriure sobre aquest senyor. De fet, és tan cansat com haver d’escriure l’enèsim article sobre xarneguisme, ara que els mantres falsament integradors del procés i del pujolisme han caigut. I ara que el nacionalisme català que resta, gràcies a Déu, ha après a desmuntar des del desacomplexament aquests discursos d’identitats pretesament intermèdies que només volen acusar i diluir la catalanitat, malgrat que simulin el contrari. Escriure sobre Rufián es fa tant o més feixuc perquè és massa fàcil. Perquè, igual que les costures sobre el discurs xarneguista han quedat al descobert, les costures del personatge en qüestió ja no són, tampoc, cap enigma. Rufián rema desimboltament vers l’espanyolisme i ho fa amb les eines més clàssiques de l’espanyolisme: fent passar qualsevol vestigi de nacionalisme català per vestigi de Convergència —tal com històricament han fet els Comuns—, atiant els orígens per negar-se a abraçar una catalanitat sense adjectius, fent passar la nació oprimida per nació opressora. Qualsevol persona que resti una mica connectada a la vida política del país ho veu, i d’aquesta evidència, d’aquest llautó que al principi s'intuïa i que ara és una certesa, se’n desprèn una pregunta inevitable: què hi fa, Rufián, a ERC?

Després de les successives desfetes electorals, sembla que ERC —sota el mandat tirànic d’Oriol Junqueras— està centrant esforços a recuperar la seriositat i la credibilitat perdudes durant el govern de Pere Aragonès.  Amb una marca nova, i conferències sobre una ruta nova, i uns quants reels d’Elisenda Alemany parlant de Barcelona com si no tingués cap responsabilitat sobre el moment que travessa la ciutat, ERC vol refer-se. Alhora, Rufián es redreça en solitari, sense cap dependència ideològica ni cap altra lleialtat que les lleialtats personals, que alguna encara n’hi deu haver, amb el que se suposa que és el seu partit. Fa cosa de mesos, de fet, Rufián ja va explicar obertament que la seva idea era la de constituir i encapçalar una candidatura per a les nacions “perifèriques” —una mica més d’espanyolisme— que alguns sectors dels republicans no van rebre amb bons ulls. 

Rufián rema desimboltament vers l’espanyolisme i ho fa amb les eines més clàssiques de l’espanyolisme

Tot fa pensar que el monstre de Rufián el va engreixar el seu propi partit quan pensaven que en podrien treure algun profit, i ara que el monstre s’ha fet massa gros i va per lliure sense cap intenció de retre obediència, el partit no té la força per a tornar-lo a lligar curt. Arribats aquest punt, també és plausible pensar que la facció ideològica que domina el partit, la que mostra una adhesió acrítica a Junqueras, potser tampoc no ha volgut exercir cap força per a mantenir Rufián a ratlla. Que ja els va anar bé aleshores i, en certa manera, davant la possibilitat de tenir un personatge a les files que de tant en tant els tregui de la irrellevància on resten immersos, encara els surt a compte ser tous, deixar-lo fer i no encarar-s’hi. Rufián és l’ego desmesurat que vira ideològicament amb el vent per a poder continuar sota el focus. Ara és de Jaén, ara és de Santa Coloma de Gramenet. I una part d’ERC, que tot just ara comença a adonar-se de les conseqüències de les decisions preses els últims deu anys, anhela el focus a qualsevol cost, perquè l’entén com un possible ascensor cap a l’estatus perdut. 

Des de fora, tot plegat sembla una casa de barrets. Però hi ha un punt d’unió que dota el panorama d’una certa lògica: Junqueras i Rufián són dos homes hipnotitzats pel poder. No tenen cap conflicte —ni moral, ni polític— a l’hora de derrocar tot el que els ha permès assolir el poder que ja ostenten davant la possibilitat d’aconseguir-ne una engruneta més. I així, s’entenen. Gabriel Rufián és el perfil que es deixa seduir pel poder polític que simbolitza Madrid i que s’alimenta dels elogis d’aquells de qui un dia va dir voler independitzar-se. La validació dels catalans és una fotesa davant la possibilitat de rebre la validació dels espanyols, un públic més gran. A priori, això podria semblar una amenaça per a l’estructura del partit, però el partit és farcit de càrrecs tan faltats, amb tan poca capacitat de crítica, d’autocrítica i amb una idea tan tova del país que diuen voler representar, que en tenen prou de veure que Rufián és un dels polítics més ben valorats de l’Estat per assumir les contradiccions ideològiques que això carrega i pensar que els surten a compte. Junqueras el té lluny i això manté a ratlla la por que l’eclipsi, que és la por que ha perseguit Junqueras mentre ha estat inhabilitat. Així, Gabriel Rufián pot fer i desfer precisament perquè el partit està com està, i ell és on és. I quan tingui al davant la possibilitat d’aspirar a una quota de poder més dilatada, a un focus més vast i a una validació encara més abundant, saltarà sense mirar enrere i, amb sort, a ERC encara n’hi haurà que el justificaran.